Les états nordiques

La integració és també una estructura abismada a la pel•lícula. No només la visibilitat de l’equip de rodatge, com als films de Dansereau i Forest, ni del making of sobre les seves relacions amb la gent de Radisson. Sinó la ficció que s’inserirà a la realitat mitjançant les escenes de grup que absorbeixen el personatge principal, transformant-lo en un figurant entre els altres. Una llarga seqüència consagrada a la socialització del personatge es basa en aquest principi. Christian és convidat a una veritable festa del poble i, la mateixa nit, el trobem a un bar bevent amb els clients habituals. L’actor fa veure que beu per controlar la seva actuació, no pas els altres que no els afectarà la presència de la càmera. A la segona pista sonora de l'edició de DVD de la pel·lícula, Denis Côté evoca l’angoixa que la filmació d’aquesta escena li va provocar per donar-li el caràcter improvisat de les interaccions entre el seu actor i les altres persones i una mica de rèplica dels habitants que no estan preparats per fer de figurants. Ell hi comptava amb que els habituals del bar li expliquessin la seva vida al Christian, que els autòctons presents aquella nit s’entreguessin a ell. Res de tot això va passar. Denis Côté ha hagut de contentar-se amb els gestos d’embriaguesa que volien reproduir els habitants, animats per les mímiques d’una borratxera simulada pel Christian.

L’escena de la festa del poble i una part de la seqüència del bar funcionen gràcies a un procediment força simple i econòmic que consisteix en suprimir l’imperatiu de la interacció dialogada per filmar només els signes de relació o distanciament entre les persones, que viuen una acció real, i el personatge encarregat, per la seva sola presència, de ficcionar l’escena. El muntatge privilegiat fa el•lipsi igual que una barreja de sons d’ambient i de música extradiegètica que neutralitza l’absència de diàlegs tot creant un efecte de distorsió o de distanciament que endinsa l’espectador com si flotés a la seqüència, entre el somni i el record. Els canvis de punt de vista són rars: els raccords de mirades i de moviments són inexistents, o gairebé. L’espai-temps referencial no és la diegesi, sinó més aviat la vida real per on decorre el personatge. El treball de muntatge introdueix sobradament un punt de vista subjectiu que funciona com una sobre consciencia de l’enllaç. El personatge fictici és qui es queda parat de ser-hi allà. Enmig d’aquesta gent, ell encarna la consciència punyent i precisa del grup, però amb un sentiment barrejat d’absència i presència a l’escena, provocat pel muntatge de so. Neix, d’aquest muntatge, una tensió entre la inclusió i l’exclusió, entre la presència i ‘absència entre ell i els altres, el sentiment de pertinença i d’estranyesa barrejats, que afecta tant al personatge com a l’actor.

L’exposició a la càmera, com un problema de la posada en escena i d’enllaç entre l’univers fílmic i el món real, esdevé una experiència comunitària, negativament parlant, sobre l’escletxa d’una unió difícil entre personatge i persones. La comunitat de “persones sense comunitat”, com diria Jean-Luc Nancy, necessita de l’acte cinematogràfic per exposar-se, més que pel mirall del cinema i del seu poder simbòlic. Ara bé, l’acte cinematogràfic en la seva totalitat, que ha llençat en Christian als carrers de Radisson, que ha provocat el desig dels altres joves i que ha creat, mitjançant el muntatge de les escenes claus d’integració i socialització, una sobre consciència d’ell i dels altres, ja no traeix el desig de la comunitat sinó, tot el contrari, deixa planejar com una ombra, l’absència d’aquest desig.

Froger, Marion. Reflexité et socialité dans Les états nordiques. “Canadian Journal of Film Studies”, vol. 19, núm. 1 (Spring 2010), pàg. 59-74.