Le Tempestaire

És impossible a dia d’avui negar la importància d’aquesta obra, després de la projecció al Festival de Cannes, on tanta gent de bona fe se la mirava desconcertada i es preguntaven entre ells per què no havien vist mai encara Le Tempestaire. El que és realment aterridor és que ningú ha buscat veure aquest film i per tant Epstein mai s’ha escarrassat a dir ni escriure la importància que té.

Des de que vaig posar Le Tempestaire al programa de curtmetratges del Musée, tothom em suplicava de treure’l per respectar la memòria i l’obra d’Epstein. Fins i tot alguns que m’ho havien dit ni tant sols l’havien vista i encara a dia d’avui els primers que em pregunten per aquesta aberració es neguen a veure-la. Siguem francs. No es tracta d’una aberració, són víctimes, i Epstein el primer, d’una conspiració: una conspiració de la ximpleria, de la ignorància, de l’analfabetisme cinematogràfic, dels prejudicis d’una professió que no mira mai enrere ni tampoc cap endavant. Aquest film era massa superior per segons quins caps, massa ric per segons quins cervells, massa pesat per segons quins estómacs, massa pur per segons quins cors i aquesta gent de boca a oïda, ajudats pels imbècils que volen passar per intel·ligents li donen a aquest film una reputació que tots aquells que l’haurien pogut comprendre han tingut por d’anar a veure-la per l’estima que li tenen a Epstein. Estem enmig d’una tragicomèdia i el dia en que es pugui escriure els processos de descomposició, els motius i les causes reals de la crisi del cinema, aquestes pàgines esperaran a la més alta bufonada. Deliris de grandesa, gust pel poder, interessos o la vanitat juga un rol més gran que els gust pels diners, tot això és el preu de la mort de tots els creadors condemnats al silenci.

La Tempestaire, cal reconèixer, no és ni un film d’ahir ni un film d’avui. Allò que atrapa és la seva profunda poesia, el seu resò humà i l’extrem equilibri de la seva composició, és una obra que demostra que podria haver estat el cinema si alguns no estiguessin morts ni uns altres estiguessin condemnats al silenci, si l’Estat hagués estat lògic amb la seva tradició, oblidant els consells dels seus experts, dels seus comptables, dels seus aduladors i se’n recordés que el sector nacional ha de ser ben administrat per produir obres que permetin el cinema avançar enlloc de preocupar-se tant pels beneficis.

Le Tempestaire és una obra agosarada en el sentit que no busca complaure i s’atreveix a fer de coses esperades des de fa més de vint anys però que no s’han fet mai, encara que hi hagi homes capacitats per fer-ho. És curiós, però la majoria dels homes segueix als que menys saben de cinema. L’únic que ena salva és que independentment del cinema, és a dir, de la seva tècnica, la seva professió, de la seva tècnica, hi ha hagut, hi ha i hi haurà sempre homes de forta personalitat que lluitaran pel poder o l’originalitat i autenticitat dels seus missatges. Però això no vol dir que entre els antics no es trobin homes que dominin la màquina i sàpiguen dirigir. Epstein era un d’ells. Coneixem una anècdota: mentre filmava Le Tempestaire enmig d’una tempesta i d’esquitxades, enganxat a la càmera per impedir que es volés, l’operador embogit cridà: “No hi ha res de la pel·lícula” - “No t’encarregues d’ella, li deia Epstein, posa aquest objectiu, obre’l tant, fes això, fes allò” i l’operador, vingut de París, va descobrir amb estupor que no només la pel·lícula era impressionant sinó que les imatges eren d’una bellesa meravellosa. No s’equivoquin, homes capacitats de dominar fins a aquest punt la seva professió es compten amb els dits d’una mà, i el que és més greu, cap d’ells, des de fa vint anys, ens hem pogut aprofitar del seu coneixement. Qui ha demanat a aquests salvadors del cinema fer aquestes experiències? Potser seria hora de rendir comptes als que no van rendir els fons a la tècnica, no estaria gens malament, abans que sigui massa tard, de donar un camp d’acció  als que per la seva experiència poden enriquir aquest fons de noves tècniques.

Langlois, Henri. Jean Epstein. “Cahiers du cinéma”, núm. 24 (juin 1953), pàg. 8-31.