Le souffle au coeur

Quan es va estrenar la pel•lícula, jo [Louis Malle] vaig anar a un cinema que hi ha al Camps Elisis, per escoltar els comentaris dels espectadors. Hi havia dues dones, de característiques burgeses, que sortien d’una sessió. Mostraven un meravellós somriure i semblaven radiant. De sobte una li diu a l’altra: “és horrible el que acabem de veure” i van començar a discutir. “Jo l’he trobada divertida i emotiva”, va dir una. A continuació diu: “No, no, l’he trobada horrible”, va afirmar amb un to sentenciós. Les vaig començar a seguir però en un moment concret es van adonar que jo les estava escoltant. Em sembla que aquest film a permès a molta gent tenir un doble llenguatge: els hi ha agradat molt, però després de reflexionar-la diuen: “Espera, és escandalosa!”. Jo n’estava satisfet, sempre m’ha agradat agitar les idees preconcebudes de la gent.

L’incest mare-fill és el darrer tabú ; ningú en vol parlar. És més fàcil parlar dels pares que violen als seus fills perquè existeix a la majoria de les societats, i en algunes fins i tot gairebé ho accepten. De fet, Le souffle au coeur em va transformar en un especialista en l’incest. A causa d’aquest film, les dones em confessaven i m’explicaven que havia passat entre elles i els seus fills, i que havia passat una mica com a la pel•lícula. Jo havia començat exagerant uns records d’infància i va resultar quelcom escandalós. Però probablement en el bon sentit.

En aquell període d’alliberament sexual, inici dels anys setanta, on no hi havia força tabús, l’incest encara perdurava. Em va generar una pila de maldecaps. Havia fet la pel•lícula amb pocs diners, amb l’esperança d’obtenir un guany per recaptació. Havia presentat el meu guió i l’havien acceptat. No vaig guanyar diners, perquè a l’època hi havia una mena de pre-censura, que feia sotmetre els guions a la seva aprovació. No em van prohibir filmar-la, perquè no tenien cap dret, però em van advertir que la pel•lícula seria prohibida a les pantalles. A causa d’aquesta carta de la comissió de censura, no vaig poder obtenir els fons de l’Estat i em vaig tornar boig per trobar un distribuïdor. En quan a l’amenaça de prohibició, no em va treure la son, ja que jo sabia que tractava l’escena d’incest amb una gran discreció. En definitiva, el film no va ser prohibit i va tenir molt d’èxit.

Suposo que els moralistes i els censors haguessin preferit un final tràgic on la mare hagués refusat el fill que posteriorment s’hagués suïcidat. Molta gent hagués trobat aquest final més acceptable i sortirien més satisfets del cinema.

Sí, però no hagués encaixat amb la intenció de la pel•lícula. Jo era conscient que, per un nen, una situació com aquesta era traumatitzant, però pensava que seria més versemblant mostrar un cas particular on no hi ha unes conseqüències terriblement destructores. Una de les qualitats del film, i el mèrit recau en Lea Massari i Benoît Ferreux, el nen, és que ells espremen un amor tan generós com comprensiu. Per exemple, les escenes que precedeixen l’incest, on el noi està desesperat perquè la seva mare l’ha deixat per passar la nit amb el seu amant. Quan ella torna, està esgotada i commocionada. Aleshores, el seu fill se n’adona com ella pateix; es testimoni de la comprensió i de la compassió, i esdevé un veritable amic de la seva mare. No és només amor, sinó el millor costat de l’amor, l’amor que dóna, que és generós. És veritablement la clau de tot. Sense això, el film hagués estat més dur de suportar.

French, Philip. Conversations avec... Louis Malle. Paris: Denoël, cop. 1993.