Le Corbeau

Le Corbeau és un film maleït i, sens dubte, el més controvertit d'un realitzador sempre incòmode, Henri-Georges Clouzot, un cirurgià de l'ànima humana que va disseccionar amb el bisturí de la seva càmera els seus racons més foscos (L’enfer, 1964; La prisonnière, 1968) i que en aquesta pel·lícula furgava en una ferida nacional que la sutura del tabú institucional mai aconseguiria cicatritzar: l'estigma del col·laboracionisme francès.

Produït per Continental Films, una companyia creada per Goebbels per a finançar llargmetratges francesos durant l'Ocupació, i estrenat el 1943, Le Corbeau va aixecar les irades protestes del govern de Vichy, que va titllar la pel·lícula d'antifrancesa i va aconseguir detenir la seva distribució, i va despertar suspicàcies entre els invasors, que recelaven d'un film amb una trama que descoratjava la delació, que tants rèdits els havia donat entre la població ocupada. Després de l'Alliberament, l’affaire Le Corbeau esdevindria focus d'agres polèmiques i motivaria un procés de depuració al seu autor, que el va mantenir en l'ostracisme durant quatre anys. A més, la pel·lícula, igual que va succeir amb d’altres, com  Le chagrin et la pitié (Marcel Ophüls, 1968), que ressuscitaven l'espectre del col·laboracionisme, seria objecte de censura i no es distribuiria amb normalitat fins a 1969.

Encara que el guió es va inspirar en un fait divers succeït als anys 20 en la localitat de Tulle, la trama apuntava clarament al context polític del moment: una petita població de províncies viu angoixada per les cartes que envia un anònim que signa “El Corb” i que amenacen amb revelar secrets inconfessables. Això crea un clima d'ansietat, por i sospita que, a les mans d'aquest mestre del polar francès, hàbil constructor d'atmosferes opressives i claustrofòbiques, generades pels ambients tancats i malsans, on nien passions soterrades i s'ordeixen traïcions i enganys (L’assassin habite au 21, 1942; Quai des Orfèvres, 1947; Les diaboliques, 1955), aconsegueix una temperatura d'una insuportable densitat psicològica. A això se suma un eficaç i provat ús del suspens (Le salaire de la peur, 1952), que té els seus cims climàtics en les seqüències de l'enterrament i de l'examen de grafologia, i un ús expressiu de les angulacions de càmera i del muntatge de xoc, així com del clarobscur, en una dialèctica de llums i ombres, sempre mòbil, que apunta a les fronteres difuses entre el bé i el mal, la innocència i la culpabilitat. Aquests elements, d’arrel expressionista, contrasten i dialoguen amb les localitzacions naturals en Monfort-l’Amaury, que ens evoquen, amb la cruesa de la seva autenticitat, l'ambient asfixiant i mesquí de la vida de províncies que van retratar Robert Bresson (Journal d’un curé de champagne, 1951; Au hasard, Balthazar, 1966; Mouchette, 1967) i els mestres del realisme poètic francès.

Henri-Georges Clouzot  va ser un dels pocs cineastes a continuar treballant durant l’ocupació nazi de França, la decisió del director d’unir-se a Continental Films de propietat alemanya va fer que produís una de les millors pel·lícules franceses de la segona guerra mundial. Però també li va suposar molta misèria.

El film va ser castigat tant per l’esquerra com per el règim pro-nazi de Vichy ja que mostrava els francesos com a moralment corruptes. La pel·lícula es va treure ràpidament dels cinemes. Després de l'ocupació, Clouzot va rebre un prohibició per tota la vida (posteriorment reduïda a dos anys) de la indústria cinematogràfica per, suposadament, donar suport als nazis.

És fàcil veure per què ambdues parts de l’espectre polític van denunciar tan vehement Le Corbeau. Amb la seva visió misantròpica sobre el retrocés humà, aquesta pel·lícula no deixa canya dreta, sobretot ataca a l’aparentment respectable classe burgesa de metges, advocats i polítics, tots els quals acaben tenyits de la tinta indeleble de la corrupció moral. En la visió de Clouzot, la innocència és efímera i la culpa és eterna.

Lluny de ser una pel·lícula pro-nazi, Le Corbeau capta la realitat del règim de Vichy i la cultura paranoica d'autoservir-se que l'incitava. És un treball subversiu i un thriller de suspens magistral que bé podria haver estat firmat per Hitchcock.

BBC - Le Corbeau  (1943) - Jamie Russell

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Chavance, Louis. Le Corbeau / scénario de Louis Chavance ; adaptation et dialogues de L. Chavance et H. G. Clouzot ; réalisation de Henri-Georges Clouzot. Paris: Nouvelle Édition, 1948.

Folens, Chloé. Les Métamorphoses d'Henri-Georges Clouzot. Paris: Vendémiaire, [2017].

Bocquet, José-Louis. Henri-Georges Clouzot cinéaste. Sèvres: La Sirène, cop. 1993.

Bianchi, Pietro. Henri Georges Clouzot. [Parma]: Guanda, 1951.

Bromberg, Serge. Romy dans L'enfer : les images inconnues du film inachevé d'Henri-Georges Clouzot. Paris: Albin Michel : Lobster, cop. 2009.

Quintana, Àngel. Henri-Georges Clouzot : una cierta poética de la maldad. "Dirigido por", No. 311 (abril 2002), p. 60-72.