L'avenir

Un home gran em va dir un cop que als 30 desapareixeria. Va dir: "Busca un home bo abans dels 30. Després, desapareixeràs". Donava per fet que, just en aquesta edat, les dones deixem de ser atractives. I, pitjor, que aquesta és l'única raó per la qual existim per a ells. O que existim, sense més. Hi ha alguna cosa deliciosa en Mia Hansen-Love, i és on posa la mirada. Que, per exemple, en la seva segona pel•lícula, Le père de mes enfants (2009), decidís immortalitzar els deutes del seu exproductor amb família nombrosa. O que, després, sense saber molt bé perquè, tornés al seu primer amor. Que després radiografiés l'escena del house parisenc en els 90 o que ara dirigeixi L'avenir. Buscant potser aquesta veritat que travessa el seu cinema, pla a pla, la directora d’Eden ha triat sempre la proximitat per parlar-nos de la vida.

Si en aquella es va servir de les vivències com a DJ del seu germà gran, ara sembla haver arribat el moment a la seva mare. En ella està inspirat el personatge que interpreta amb desbordant humanitat Isabelle Huppert. Nathalie és mare de dos fills i filla d'una mare amb problemes mentals. També és esposa. Porta tota la vida fent de professora de Filosofia en un institut públic. El seu marit també és professor. Si s'ha de jutjar per les parets de la seva casa, folrades d'assaigs filosòfics i manuals de tal disciplina, és fàcil imaginar una convivència plàcida de classe alta i un fort vincle intel•lectual. Els fills fa temps que només mengen a casa els diumenges i s'acosta l'edat de jubilació. Queden per arribar els néts, i poc més. Després d'un pròleg revelador, Mia Hansen-Love arrenca L'avenir col•locant al seu personatge protagonista en el seu hàbitat natural, l'aula, lloc en el qual ella, així ho diu expressament, ensenya als seus alumnes a pensar per si mateixos. Per aquest motiu alguns estiguin a la classe escoltant i, uns altres, al carrer alçant pancartes contra la reforma laboral de Sarzoky. Per enèsima vegada, el cinema francès ens dona una lliçó del lloc prioritari que per a ells ocupa l'educació secundària. Breu incís patri per imaginar com seria L'avenir a Espanya: "Natalia és una professora de Filosofia que... perd el seu treball en desaparèixer l'assignatura".

Lluny de l'excusa argumental, Hansen-Love ens adverteix de la importància d'aquesta disciplina, no només per ser el cor de la democràcia, sinó com a nutrient de l'ànima humana. En ella es refugia Nathalie quan la seva mare mor i el seu marit l'abandona per una dona més jove. "Una tarda d'abril, just havent dinat, el meu marit em va anunciar que volia deixar-me", deia Elena Ferrante al començament d'I giomi dell'abbandono, però el personatge protagonista de L'avenir, lluny de mortificar-se a casa amb els seus records, és un preciós retrat de la fortalesa i la dignitat d'una dona que es vol tot i que els altres han deixat de fer-ho, que descobreix, per a la seva sorpresa, que després de tant temps, ja no és filla, ni mare, ni esposa, sinó que ha tornat a ser totalment lliure. Escenes soltes sense aparent rotunditat, seqüències contemplatives, paisatges reveladors, la subtilesa dels diàlegs... Hansen-Love ens embaladeix una vegada més amb el seu deliciós cinema per després causar-nos una emoció tan profunda que, en general, només està a l'abast de la vida. Però, en aquesta ocasió, l'assoliment és doble. Amb L'avenir, la cineasta d'extraordinària maduresa s'assegura que cap dona major de 30 anys desaparegui.

Bermejo, Andrea G. El porvenir. “Cinemanía”, núm. 252 (sept. 2016), pàg. 41.