- Drama – Immigració – Exili – Refugiats – Postguerra italiana

– Perspectiva cíclica de la  Història – Terra promesa – Albània – Itàlia

– Mitjans de comunicació

Aquest film neix d’una imatge repetida una vegada i una altra per la televisió italiana el 1991: centenars, milers, d’albanesos llançant-se al mar des de vaixells replets fins al límit del naufragi davant del port de Bríndisi per ser acollits com a refugiats polítics. Amb la finalitat de respondre una inquietant pregunta –de què fugien aquells homes i dones per creure que trobarien la seva terra promesa en un país, Itàlia, en plena crisis política i social?- Gianni Amelio va viatjar a Albània acompanyat pels seus dos guionistes. Però la concepció definitiva del film no consisteix tant a revelar la situació social d’aquest país sotmès a un règim comunista prochinès com en una reflexió, lúcidament distant, sobre la mateixa Itàlia.

Tal com la primera seqüència anuncia amb imatges documentals de l’ocupació albanesa per Mussolini, Lamérica equipara el que Amèrica va significar per Itàlia durant els anys 40 amb el que, 50 anys més tard, aquest país representa pels albanesos. El nexe entre ambdós períodes és un vell italià, arribat d’Albània amb Mussolini, reclòs en un asil per a malalts mentals per les autoritats albaneses i finalment rescatat per dos desaprensius empresaris italians que pretenen utilitzar-lo com a tapadora d’una empresa creient que és albanès. Com els dos petits protagonistes de Ladro di bambini és una víctima innocent i també aquí és custodiat per Enrico Lo Verso en el paper d’un personatge finalment atrapat en les seves pròpies contradiccions.

Lamérica sincronitza la crònica de diversos viatges en el temps i l’espai a través de l’eix Albania-Itàlia-Estats Units. Els destins dels personatges es confonen, les èpoques també, i fins i tot la pròpia pel·lícula viatja cap al passat a la recerca de referents estètics. Invocar un retorn del neorealisme a propòsit de Lamérica és una opció arriscada, potser prematura. Però és evident que alguna cosa està canviant en el cinema italià més recent. En els últims films d’Amelio, de Carlo Mazzacuratti o de Nanni Moretti, i fins i tot en la intenció de Bernardo Bertoluccio per a rodar a Itàlia la seva propera pel·lícula, hi ha un sostrat comú que consisteix a mirar de cara una realitat no precisament optimista. Fa cinquanta anys, Visconti, Rossellini o De Sica van emprendre el mateix camí.

Riambau, Esteve. Lamérica. “Fotogramas” núm. 1819 (mayo 1995), pàg. 14.

ESO i Batxillerat/CF

• La pel·lícula parla d’un tema de molta actualitat: la immigració cap al nord de molta població de països del sud. Quines similituds i quines diferències trobeu entre la immigració descrita al film i els actuals fluxos migratoris?

• Quines motivacions mouen als dos italians a viatjar a Albània?  Per què creieu el director fa que un dels italians visqui en primera persona les penúries de la immigració?

• El context en el què es desenvolupa el film, just després de la caiguda del règim socialista a Albània, suposa esperances i incerteses en els albanesos. Com es plasma això en el film?

- Amelio, Gianni. Un film che si chiama desiderio. Torino: Einaudi, cop. 2010.

- Gili, Jean A. Gianni Amelio.  “Positif “ num. 406 (déc. 1994), pàg. 23-24.

- Monleón, Sigfrid. La Mirada secreta de Gianni Amelio. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 1994.

- Quintana, Àngel. Lamérica: un paraíso sin horizontes. “Dirigido”, núm. 236 (jun. 1995), pàg. 42-45.

- Riambau, Esteve. Lamérica. “Fotogramas”, núm. 1819 (mayo 1995), pàg. 14.

- Vitti, Antonio C. The Films of Gianni Amelio. Pesaro: Metauro, cop. 2009.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema