The Ladykillers

Potser perquè la perspectiva dels fets sorgeix a partir d’una posició passiva, tots els elements artístics del llargmetratge són tractats des de l’essència més kitsch, com si The Ladykillers fos un cartoon farcit de clixés que, encara esquemàtics, no per això deixen de desprendre una elegància harmoniosa elogiable i fins i tot fascinant. La banda liderada pel Professor Marcus està formada per la varietat de lladregots més recurrents al cinema i a la literatura, amb les que es recapitulen els tics i les formes adscrites als paios d’aquesta mena: Harry és el típic lladregot de constitució escarransida però hàbil en els paranys, que forma una parella perfecta amb el ganàpia, malcarat i brutal, brètol i sense gaire llums també, Mr. Lawson. Si Harry representa al criminal del carrer per excel·lència, fins i tot en el moment que vesteix com un osset de peluix, Louis destil·la professionalitat en el seu intent de semblar un gàngster de Chicago, tan maniàtic com el mateix Al Capone. Per altra banda, el Major Courtney i el Professor Marcus són perfectes caricatures, del criminal elegant, el preferit de les àvies, el primer; del malvat metòdic, planificador i amb certs tocs de doctor boig, el segon.

En el nucli de les divergències generacionals hi ha un refús de caire social i estatal, lligat per complet a la història política de la Gran Bretanya. Els anys cinquanta s’assenten en una dècada on entrexoquen diferents maneres d’entendre el poder a Anglaterra, on els laboristes i conservadors pugnen per dominar els designis de la nació després del desastrós conflicte bèl·lic. La vanitat colonialista, la prepotència de l’imperi victorià i la inflexibilitat dels polítics, deixa pas a un suport col·lectiu incentivat per les classes menys afavorides. Per això, després de que en Louis cridi Democràcia, quina manera més estúpida d’escollir!, a una seqüència on els lladres estan debatent qui serà l’encarregat d’assassinar a l’avia, qui acabarà amb la imatge del passat, Mr Lawson, el més tonto d’ells, el més senzill, boxejador de professió, tindrà a les seves mans el vot final. Insistint en aquest pensament, les àvies representen aquí la facció més feixista, superposant als seus modals de nannies unes intencions abusives que arriben a humiliar als malvats, i en el cas de Wilberforce serà notori el seu ancoratge al passat quan, després de sentir-se coautora del furt, afirmi que no sap a on pot fugir perquè sempre ha estat lligada a la seva casa del West End; no vacil·larà en entregar-se després d’observar el retrat del seu marit.

La subtilesa de la proposta no s’atura aquí, sinó que pertany fins i tot a la disposició cromàtica de les escenes. Tot i que sembli difícil de creure, hi ha una petita pinxada crítica a la productora Hammer, especialitzada en el terror més planer i dur, i que per aquella època estava fent furor tant al box-office com entre els censors: en un moment del film es fa al·lusió a un personatge que va vendre la seva carnisseria a Hammersmith, essent aquest conegut barri londinenc el lloc on Enrique Carreras va donar els primers passos per aixecar l’estudi que ompliria les pantalles angleses de cops de destral, sang i fetge. Cal remarcar que, tot i que The Ladykillers va obtenir amb la seva promoció a Estats Units un èxit incomparable, va haver qui els va fer retret les seves reticències a l’hora de ser més macabra; però les intencions del guionista eren completament oposades a les de Carrera: després d’acabar la redacció del guió, el canadenc va comentar que no el cediria per filmar-lo si el director encarregat l’enfocava com si fos una història lúgubre i criminal; ja ficat al rodatge, l’escriptor va abandonar la producció, deixant a Mackendrick una nota on descrivia com havia de ser tractada la pel·lícula; Rose va ser obligat a visionar el film tres anys després de la seva estrena, i allò que va veure a la pantalla el va satisfer tant com si ell hagués estat el director. Al respecte, Mackendrick té unes paraules ser frívol sobre assumptes frívols és merament avorrit; ser frívol sobre alguna cosa que, d’alguna manera, és seriosa fins a la mort, és tenir tendència cap a la veritable comèdia.

És aleshores la pintoresca del sainet allò que més atreu del llargmetratge, on fins i tot les partitures de Bocherinni són adaptades per ser interpretades amb instruments de joguina i capsetes de música. Com no podia ser d’una altra manera, els assassinats que es van produint a la narració tornen a descansar en el conveni de no arraconar l’autoparòdia, i si els gàngster no dubten en esbatussar-se els uns amb els altres, tremolen i repelen l’obligació de carregar-se a l’àvia. Mackendrick es val del fum que deixa anar un ferrocarril per cegar la visió dels espectadors  davant les morts dels lladregots, endinsant-se en la noció de que tot és mentida i alhora que conjuga les imatges dels vagons que transporten i que fan desaparèixer els cadàvers amb les tombes d’aquests.

Corral, Juan M. Los Estudios Ealing: cómicos a go gó. Madrid: T&B, 2005.