Lady Windermer's Fan

Lady Windermer's Fan:

Partint de l’enginy i la ironia dels diàlegs d’Oscar Wilde, Lubitsch desplega, en la seva adaptació del text, tot el potencial del llenguatge cinematogràfic, traduint el cinisme i la hipocresia moral de l’original en un exercici de concreció narrativa i un retrat social exemplar.

El director vienès Ernst Lubitsch arriba a Hollywood el 1922, formant part d’una primera gran onada migratòria de talents provinent del vell continent que fou captada per les emergents societats cinematogràfiques sorgides a la costa californiana. Allà aconseguirà arrelar professionalment per espai d’un quart de segle, servint-se del seu bagatge formatiu sota el mestratge escènic de Max Reinhardt, a la Deutsches Theater, i la seva dilatada experiència adquirida a Tempelhof com a creador cinematogràfic d’èxit, dins d’espectaculars produccions com també de comèdies, on ja despuntava un personal estil de posada en escena suggerent i poderosament visual, capaç de traduir en imatges les vibracions dramàtiques. 

Lubitsch continuarà madurant artísticament en el cicle d’aquelles primeres comèdies sexuals, conreades en el marc de l’artísticament generós contracte signat amb Warner Brothers. Aquí s’ubica la peculiar adaptació que ens proposa d’un dels reconeguts textos teatrals d’Oscar Wilde: El abanico de Lady Windermere. En ella, els celebrats epigrames literaris es veuen traslladats al film silent no de manera vulgar, mitjançant l’ús d’elaborats i abundosos intertítols, sinó d’un rigorós exercici de posada en escena. Aquesta ja resta escrupolosament programada dins d’un guió on proliferen els detalls enginyosos, els objectes carregats de sentit així com aquells sinuosos circuits teixits amb els punts de vista, mitjançant els quals s’aconsegueix transformar al públic en testimoni privilegiat, un veritable confident d’allò reprimit que s’amaga darrera la dignitat social. 

El conegut com a “Lubitsch Touch” destil·la audaços comentaris visuals que aniran obrint pas a una comèdia sofisticada, inspirada per Chaplin, on allò suggerit per una incisiva posada en escena convida a l’espectador a situar-se de forma irònica i “burlona”, més enllà de tot allò que pot arribar a ser mostrat. 

“Sembla que s'oblida amb excessiva freqüència, i de vegades una mica alegrement, que Ernst Lubitsch era, ja en el període mut i a Alemanya, i almenys des del 1919, un dels més grans cineastes que havien fet pel·lícules fins llavors, i es tendeix a associar la seva carrera americana gairebé en exclusiva als anys trenta i als quaranta, caracteritzant-lo com un realitzador frívol i brillant de comèdies, tendint, per tant, a subestimar la seva obra silent, quan jo ho consideraria primordialment com un autor precís, el·líptic i... greu, o seriós, com es prefereixi. 

[...]  

Una altra qüestió és que Lubitsch mostra sempre un gran sentit de l'humor i un encomiable esperit de resistència davant de les temptacions o els comportaments depressius, però els seus personatges mai són marionetes, si no éssers humans de carn i ossos, amb sentiments sovint confusos o vacil·lants però intensos i no sempre ni tan sols superficials. [...] Una de les mostres màximes d'aquests trets i valors és aquesta adaptació muda, gens literal ni servil, ni submisa ni acomplexada, que gosa ser més profunda i seriosa, que la molt britànica, brillant i verbal peça d'Oscar Wilde. 

[...]  

Al meu entendre, es tracta d'una de les pel·lícules de més maduresa formal i intel·ligència de "posada en escena" realitzades a aquesta alçada de la Història del Cinema, i per això, sospito, que devia semblar un possible model digne d'estudi i emulació per a molts altres cineastes, entre els quals jo destacaria l'encara incipient Alfred Hitchcock, les idees del qual sobre la planificació, l'alternança de punts de vista dels personatges, la mida relativa dels enquadraments i les "suspensions" o pauses de la narració prefiguren molt clarament i sorprenentment en aquesta pel·lícula de Lubitsch, que avui podem reconèixer com a "hitchcockiana"... i amb suspens, però realitzada quan Hitchcock no era encara Hitchcock. 

 [...]  

I és precisament la generositat i respecte de Lubitsch cap als seus personatges la clau de la seva elegància, no el suposat recurs a centelleigs d'enginy visual que, d'altra banda, per brillants que sigui, no són aïllables sense perdre bona part de la seva gràcia i el seu encert, precisament per estar perfectament integrats en una trama prèviament desposseïda de tot el que és teatral i superflu, per la qual cosa, més que en el temps, tendeix a desenvolupar-se a l'espai, i en un doble sentit: d'una banda, al decorat en si mateix (sostres altíssims, portes enormes, habitacions grans, mobles distants, arbres, finestres); d'altra banda, a l'anàlisi i l'exploració d'aquest espai físic tridimensional per mitjà d'enquadraments més o menys propers que destaquen un objecte o un detall sense subratllar-lo excessivament ni donar-li un sentit simbòlic o metafòric. [...] Continua sent, amb gairebé ja un segle a sobre, una pel·lícula totalment present, actual, i vigent que pot ensenyar una cosa tan decisiva i el cinema, i avui tan oblidat, però igualment necessari, com la utilització de l'enquadrament, la distància, l'angle de visió i l'espai amb totes les seves possibilitats de fragmentació.  

Marías, M. “El abanico de lady Windermere”. A: El universo de Ernst Lubitsch. Madrid: Notorious Ediciones, 2011: p.96-101.   

Aranzubia Cob, A. “Del ojo de la cerradura al fuera de campo”. A: Caimán Cuadernos De Cine. Madrid : Caiman, 2012. p.78-79. 

Binh, N. T. “El abanico de lady Windermere”. A: El Cine de Lubitsch. Madrid : T&B, cop. 2015: p.200-201. 

Hake, S. A. Passions and deceptions: the early films of Ernst Lubitsch. Princeton : Princeton University Press, 1992: p.58-69. 

Isaacs, N. D. “Lubitsch and the Filmed-Play Syndrome”. A: Literature/Film Quarterly, 3(4), 1975: p.299-308.  

Marías, M. “El abanico de lady Windermere”. A: El universo de Ernst Lubitsch. Madrid: Notorious Ediciones, 2011: p.96-101.    

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema