Dossier Film (INCLÒS A Bertolt Brecht torna a visitar el cinema)

La vieille dame indigne

La vella dama indigna

Fitxa tècnica

Direcció René Allio
Guió René Allio (Història: Bertolt Brecht)
Música Jean Ferrat
Fotografia Denys Clerval
Interpretació Sylvie, Victor Lanoux, Malka Ribowska François Maistre
Producció França
Any 1965

La crítica diu

 

Quan el 1965  es va estrenar La vieille dame indigne em va resultar un xoc emocional. La pel•lícula explica la història d'una vídua que ha decidit a viure com sempre ha desitjat, és a dir, comprar un cotxe i veure’s amb les persones que ha triat. En aquesta nova vida - un segon naixement - ella no dubta a creuar la ciutat de Marsella en carrossa, menjar-se un gelat o anar al cinema.

He trobat en aquest personatge el retrat de la meva àvia, que després de la mort del seu marit va canviar el seu pis d’una habitació per un altre de dues amb aigua corrent. A la mort del meu avi, Eugénie - el seu nom - a diferència de Bertha, no va deixar de treballar, continuava rentant i planxant. Una vida dedicada a "rentar la roba dels altres", deia. Orfe de naixement, va començar a treballar als 14 anys per als agricultors que l’havien recollida i no es va aturar fins els 85 anys. Un cop instal•lada al seu piset, la seva vida va canviar. Va començar canviant els mobles; i després comprant-se d'un aparell de ràdio.

La seva eterna cara trista s’esborrà, mai l’havia vista riure tant, podia estar-s'hi diversos minuts. Aquí és on la meva àvia, sense saber-ho, s'apropava a la novel•la de Brecht, a mesura que entrava en "una segona vida per riure." A vegades, com Madame Berthe, es va animar a anar al cinema. Mai havia creuat els límits del seu piset, fins i tot es va atrevir a agafar el tren.Gairebé cinquanta anys després, quan veig aquest primer llargmetratge de René Allio, només puc pensar en Eugénie, una fotocòpia de Madame Berthe Bertini.

Gélier, Robert. La Vielle Dame indigne. “Jeune Cinéma”, núm. 361-362 (2014). Pàg. 26.

 

 

A la mort del pare, Gaston, Rose i Albert tornen a l’Estaque (Marsella). Prenen una sèrie de decisions, es venen la botiga per pagar els deutes de la parella d'ancians. Berthe, la mare, es queda la casa. Els seus fills li pagaran una petita pensió. Berthe està sola, lliure. Per primer cop en la seva vida, no ha de servir als altres; de mica en mica, comença a interessar-se per un món tan proper com desconegut alhora: el cinema, un restaurant de l’Estaque, Marsella i les seves grans botigues, les cafeteries. Escull els seus amics, Rosalie, la tímida cambrera del restaurant, Aphonse, un imaginatiu sabater. El seu fill Albert s'escandalitza i es posa nerviós, envia el seu fill Pierre per arreglar-ho, avisa al seu germà Gaston. Impertorbable, l'avia continua vivint, delicada i fermament a la seva manera. Compra un dos cavalls que Rosalie condueix; els vestits macos que ella no pot portar els hi compra per la Rosalie; se'n va de vacances amb l’Alphonse a Toulon, Berthe dona una fiança perquè Alphonse engegi un servei de sabateria. Un cop acabades les vacances, un joiós sabater deixa l’Estaque. Després de seixanta anys de treball, submissió i deixadesa per part seva, Bertha viu divuit mesos, sense brillantor, sense soroll, però a la seva manera, per si mateixa. La senyora mor.


Gauthier, Guy. Les chemins de René Allio. Paris: 7art, cop. 1993.

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Benhamou, Anne-Françoise. La Vieille dame indigne. “Cinématographe”, núm. 58 (juin, 1980). Pàg. 64-66.
  • Debove, Alain; Verhaege, Jean-Daniel; Wittmer, Marc.  René Allio. “Jeune Cinéma”, núm. 5 (févr., 1965). Pàg. 5-9.
  • Un frission nouveau dans le cinema français. En  Les histoires de René Allio. Marseille: Shellac Sud, cop. 2014. Pàg. 23-30.
  • Gauthier, Guy. La vieille dame indigne. “Image et son”, núm. 184 (mai, 1965). Pàg. 98.
  • Gauthier, Guy. La vielle dame indigne. En Les chemins de René Allio. Paris; 7art, cop. 1993. Pàg. 240.
  • Gélier, Robert. La vielle dame indigne. “Jeune Cinéma”, núm. 361-362 (2014). Pàg. 26.
  • Jaeggi, Danielle. La vieille dame indigne. “Travelling”, núm. 9 (1965). Pàg. 63-66.
  • Lefèvre, Raymond. La vieille dame indigne. “Cinema”, núm. 258 (juin, 1980). Pàg. 100.
  • Penhamou, A. La vielle dame indigne. “Cinématographe”, núm. 58 (juin, 1980). Pàg. 65.
  • Philippe, Pierre. La vieille dame indigne. “Cinéma”, núm. 96 (mai, 1965). Pàg. 108-112.
  • Prédal, René. Un nouveau ‘troisième âge’. “CinémAction”, núm 25 (mars, 1983). Pàg. 101-103.
  • Tailleur, Roger. La vieille dame indigne. “Positif”, núm. 74 (mars, 1966). Pàg. 110-113.
  • La vieille dame indigne (DVD). [Marseille]: Shellac Sud, cop. 2014.

 

 

 

La vieille dame indigne és el primer llargmetratge dirigit per René Allio, un cineasta amb una curiosa i diversa filmografia, nascut l’any 1924 a la ciutat de Marsella. Aquesta dada és important perquè és en aquesta població on decidí ambientar i rodar la pel·lícula que ens ocupa. Una història que, al seu torn, adapta d’una novel·la breu de Bertolt Brecht l’acció de la qual succeïa a Bade i a l’any 1910. El viratge d’espai i temps que planteja la proposta d’Allio suposa que el director porti al seu terreny i entorn més proper aquest text però, tanmateix, no desvirtua l’essència de Brecht; en altres paraules, la importància i aportació del dramaturg es manté ben palesa en la seva adaptació. I així és no només pel que fa a la línia argumental bàsica, sinó també en relació a un concepte clau en l’obra de Brecht com és el del distanciament (Verfremdungseffekt), pilar damunt del qual s’erigeix la seva teorització i configuració del teatre èpic (EpischesTheater), també anomenat teatre dialèctic.

Abans, però, de comentar aquestes qüestions, és necessari destacar que Allio coneixia molt bé el teatre de Brecht. I així és perquè, abans de dedicar-se al cinema, va treballar en l’àmbit teatral, concretament en el terreny de l’escenografia, tot implicant-se en obres que es representaven en el Théâtre de la Cité, a Villeurbanne, sota la direcció de Roger Planchon. Més concretament, participà en els decorats de tres peces d’aquest dramaturg alemany: Madre coraje y sus hijos (Mutter Courage und ihre Kinder, 1941), El alma buena de Szechwan (Der gute Mensch von Sezuan, 1943) i Schweik (Schweyk im Zweiten Weltkrieg, 1943). De fet, treballà en el terreny de l’escenografia perquè en la seva joventut havia iniciat una carrera com a pintor i fou aquest camí el que el conduí als decorats teatrals. No obstant, considerà la pintura com un espai en el que treballava i s’expressava d’una manera massa individual, mentre que al cap d’un temps trobà en el cinema allò que realment el podia satisfer i s’endugué, en la seva pràctica com a director, la trajectòria que tenia i els coneixements adquirits en l’àmbit teatral. Per això, en els seus films hi trobem sovint actors que procedeixen d’aquesta òrbita, cas justament dels personatges principals de la pel·lícula que ens ocupa.

 

 

En ella la protagonista és Madame Berthe Bertini, una dona d’edat avançada que es queda vídua. Té varis fills i dos viuen a Marsella, Albert i Gaston, els quals volen que la seva mare visqui amb ells ara que està sola i, naturalment, pensen en els diners. El primer és un home a qui les coses no li han anat massa bé econòmicament mentre que, en canvi, el segon ha fet fortuna. Amb tot, s’enduen una bona sorpresa: la seva mare decideix viure sola a casa seva. I no només això, sinó que fa nous amics i decideix experimentar una llibertat de la que sempre s’havia sentit privada. Estableix amistat amb Rosalie, una cambrera considerada de dubtosa reputació per part de la gent a causa de la seva decisió de viure lliurement, i Alphonse, un sabater d’idees anarquistes. Davant d’una situació econòmica delicada i amb ganes de fer el que no ha pogut fer fins llavors, ven els objectes que posseeix a un brocanter, compra vestits a Rosalie i adquireix un cotxe amb el que marxen de vacances. Aquests esdeveniments alarmen als seus fills, molt especialment a Albert, qui creu que Berthe ha optat per una vida dissoluta i ociosa que comportarà que dilapidi tot el que posseeix. En aquesta tessitura, l’únic que tampoc no se sent feliç en l’ambient familiar i que comprèn i sent empatia per ella és el seu nét, el fill gran d’Albert.

A partir d’aquest argument, la pel·lícula posa en qüestió la moral dels petits fets de la vida quotidiana, tot aproximant-se a una realitat social concreta i als desitjos de la protagonista. Uns anhels aparentment senzills tals com degustar un gelat a la terrassa d’un cafè, menjar a restaurants, anar al cinema o fer una petita escapada en cotxe. Unes vivències que no li permeten recuperar la joventut però sí la il·lusió pròpia d’aquest període vital. Uns plaers que sempre li havien estat negats, tal com s’explicita de manera directa en el film, a causa de la seva condició de filla, dona i mare. Per això, encara que sigui durant poc temps, es permet viure sense obligacions i lliure de lligams.

És força evident que el contingut del film hauria permès al realitzador oferir un retrat introspectiu de la psicologia de la protagonista, quines han estat les seves vivències matrimonials, quin és el balanç que fa de la seva vida, què li agradaria fer o què en pensa, etc. Tanmateix, res de tot això apareix en la pel·lícula, ans el contrari. Si l’espectador adverteix el desig amb el que assaboreix aquests petits plaers de la vida és perquè la veu passejar pel port de Marsella somrient, rient amb els nous amics o il·lusionada comprant roba per a la Rosalie. El passat de Madame Bertini és presentat just al començament del film mitjançant algunes imatges i res més, acompanyades d’una música que també aporta un contingut rellevant.

 

 

No hi ha, doncs, un replegament en la subjectivitat dels protagonistes, no es recorre a cap tipus de sentimentalisme o romanticisme, simplement es mostren imatges dels seus passejos o de les seves petites aventures. No hi preval, per tant, una intenció de submergir a l’espectador en un cert lirisme o en una voluntat d’aconseguir que senti empatia pels personatges; gairebé podríem dir que únicament constata què fan i quan ho fan, sense que es pretengui que entri a formar part del film, tot oblidant la seva condició de testimoni. Ni redempció, ni catarsi aristotèlica. És per això que ens podem referir a la idea del distanciament de Brecht, doncs aquest considerà necessari que els espectadors no perdessin en cap moment la consciència de que estaven veient una obra i ells es trobaven fora d’aquesta, no s’hi projectaven, no es confonien amb els personatges ni entraven dins la il·lusió que aquesta construïa. Només d’aquesta manera la peça podia assolir una funció: interpel·lar al públic i fer-lo reflexionar. Tot això es podia aconseguir mitjançant variats recursos, com per exemple incorporar en les obres cartells que interrompin l’acció o anticipin el que succeirà, optar perquè els actors es dirigeixin a l’espectador, utilitzar una llum poc convencional o decorats pintats, o bé cançons plenament integrades dins la trama.

Tot i que és obvi que aquest film no opta per posar en pràctica totes aquestes opcions o enginys, sí que creiem que l’empremta de Brecht hi és molt evident, encara que no recorri a un antinaturalisme tan exacerbat o a aquells recursos de deconstrucció i alienació que caracteritzen l’obra d’Straub-Huillet, o bé difereixi en l’ús dels recursos que Fassbinder cerca en aquest dramaturg. Malgrat els procediments de distanciament no siguin tan acusats com els que proposà i portà a la pràctica Brecht, també René Allio convoca a un espectador del que espera que, a partir del visionat del seu film, defineixi una clara presa de posicionament.

 

Marta Piñol Lloret (Universitat de Barcelona)