La Región salvaje

La crònica d'un festival és també, si l'autor de la mateixa és honest, la crònica de les seves preferències i possibilitats; del que ha apostat per veure, allò que ha rebutjat, allò que li ha resultat impossible quadrar a la seva programació particular. L'any passat, un va prevaler Horizontes Latinos, aquest s'ha inclinat per Nuev@s Director@s. Això fa que la visió que pugui brindar-se de la primera secció citada sigui parcial, incompleta. En tot cas, una pel•lícula com La Región salvaje és indicativa de fins a quin punt va tenir interès. La nova realització del mexicà Amat Escalante és una aposta ambiciosa per superar el realisme de les tres prèvies, encara que comparteixi amb elles la inquietud per una violència física arrelada en entorns socioeconòmics precaris, i una violència simbòlica que arremet contra institucions quotidianes opressives. Gràcies a una tasca de direcció i muntatge detallista i farcida de referents -cadascú espigolarà els que els hi sembli més pertinents, nosaltres ens quedem amb Possession (Andrzej Zulawski, 1981) i Antichrist (Lars von Trier, 2009)-, Escalante desenvolupa una rondalla sinistra sobre instints predatoris i coercions socials, que, segons l'ànim de l'espectador, pot limitar-se a ser una mera exhibició de focs artificials, o aconseguir que la mateixa il•lumini qüestions profundes. Ara mateix, ens inclinem per la segona opció.

Salgado, Diego. San Sebastián 2016. “Dirigido por”, núm. 470 (oct. 2016), pàg. 75.

Amat Escalante,  Palma de Plata a Cannes el 2013 per Heli, rep el Premi especial de Direcció, aquest cop a Venècia, amb La Región Salvaje, un terror vagament surrealista que s'inscriu en l'horitzó creatiu de l'anomenat "Nou Cinema Mexicà" representat per Sebastián Hofmann, Diego Cremada-Díez i Carlos Reygadas. La pel·lícula explica la història d'Alejandra, una jove mare treballadora, que, després de tenir coneixement de la relació homosexual entre el seu marit, Ángel, i el germà Fabián, decideix separar-se i reconstruir la seva vida. Gairebé per casualitat coneix un amiga del seu germà, Verònica, una noia misteriosa i encantadora que viu amb una parella d'avis en un bosc als afores de la ciutat, vivint una entitat que no pertany al món terrenal.

Tota la pel·lícula gira al voltant d’una figura aliena pertorbant que Ascalante decideix representar a partir d’una seqüència inicial inquietant: som a un lloc indefinit i un meteorit en forma de crani vaga per l’espai. I d’allà és on prové la criatura, el símbol, segons declaracions de director, una complexitat ambigua, la font de les nostres necessitats físiques, els nostres impulsos sexuals, més important encara, allò que Freud anomena Todestrieb, la pulsió de mort.

En aquest sentit Escalante decideix reduir la figura aliena a una simple eina de consecució de plaer: privat de la seva ambigüitat de ser absolutament un altre, el monstre és, finalment, el lloc on diversos personatges, Verónica Alejandra o Ángel, compleixen amb el seu inconscient. El resultat és la completa satisfacció de cadascú, l'accés al plaer de la transgressió que implica, com en el cas d'Ángel, que va més enllà dels límits del plaer, la seva inevitable mort. En aquest context, el treball del director mexicà, encara que fins ara massa didàctic, resulta interessant, tot i que la figura de l’estrany pot recordar la pertorbadora que interaccionava amb Anna i Mark al  drama familiar de Possession (1981), la famosa obra mestra del realitzador polonès Andrzej Zulawski. D'aquesta confrontació inevitable, potser intencionada pel director, la criatura inofensiva de La Región salvaje només pot sortir derrotada.

Lanfranchi, Alessandro. La región salvaje. “Cineforum”, vol. 56, núm. 8 (ott. 2016), pàg. 62.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Lanfranchi, Alessandro. La región salvaje. “Cineforum”, vol. 56, núm. 8 (ott. 2016), pàg. 62.
• Salgado, Diego. San Sebastián 2016. “Dirigido por”, núm. 470 (oct. 2016), pàg. 75.