Dossier Film (INCLÒS A Aula de cinema 2022/2023)

La maman et la putain

Introducció

Premiada al Festival de Cannes el 1973, no sense escàndol, i pràcticament invisible fora dels circuits de la pirateria, l’obra maleïda d’Eustache, lliure i cruel, retorna restaurada a les pantalles. Alexandre passa la vida entre els cafès parisencs, la parella i l’amant mentre intenta seduir la seva darrera relació. Nascuda del desencant post Maig del 68, es presenta com un contrapunt àcid i amarg de la Nouvelle Vague.

Fitxa tècnica

Direcció

Jean Eustache

Guió

Jean Eustache

Fotografia

Pierre Lhomme, Jacques Renard, Michel Cenet

Interpretació

Jean-Pierre Léaud, Françoise Lebrun, Bernadette Lafont, Pierre Cottrell

Producció

Les Films du Losange, Elite Films, Simar Films, V.M. Productions   
 

Any

1973

Quim Casas (FX Animation) diu

LA MAMAN ET LA PUTAIN: el cinema de la veritat

Jean Eustache, cineasta radical, i Philippe Garrel, més extrem encara, van liderar la segona onada del cinema francès després d’aquella capitalitzada per Godard, Rivette i companyia, la Nouvelle Vague. Van ser el fil directe amb la generació anterior, però amb noves inquietuds i formes de posada en escena. L’obra capital d’Eustache és La Maman et la putain, un film on la vida i el cinema es confonen. Una ficció que sorgeix de la realitat, filmada als espais (un petit apartament i un parell de braseries de Paris visitades en altres temps per gent com Sartre i Breton) que conformaven la vida del propi director. Unes relacions de parella i triangulars inspirades en les d’Eustache i una de les actrius, la sublim Françoise Lebrun, protagonista d’un pla fix de set minuts que ens retorna a la fotogènia perduda de Falconetti com a Joana d’Arc i de l’Anna Karina de Vivir su vida. Un film que concilia a Robert Bresson amb Édith Piaf. Una pel·lícula d’escenes al límit. “L’essència del meu film és l’escena, com en el cinema primitiu”, va dir el director.

Quim Casas

La crítica diu

“Si La Maman et la Putain és per a Eustache un exercici vital, una empresa imperativa, tal i com ell afirma a les entrevistes, és també un projecte de creació artística. Sota el pretext d’una falsa simplicitat, la pel·lícula parteix d’una elaborada posada en escena que tradueix la preocupació del seu autor més enllà de la realitat filmada, la maquinària del dispositiu cinematogràfic i les seves extensions ideològiques. Així, en aquest passatge el film evoca la virulència de la crítica cultural de l’època (es tracta del període maoista dels Cahiers du Cinéma), i Jean Eustache sembla respondre als seus detractors per la boca d’Alexandre:  

“Vols veure The Working Class Goes to Heaven de Elio Petri? Alexandre llegeix al diari: “Una pel·lícula essencialment política que, tot i denunciar les servituds de la condició laboral, s’esforça per definir la nova concepció de les relacions humanes. Ni tracte, ni reportatge, ni exercici de retòrica, aquesta pel·lícula és una pel·lícula real; una obra elaborada, composta i rítmica”. L’Alexandre encén la televisió i diu: Encara prefereixo veure la televisió. Almenys Bellemare i Guy Lux porten la seva merda a la cara, és més franc.  

No és posant en escena personatges de la classe obrera que el cinema reflectia i reconeixia l’esperit dels temps i del compromís social de la societat post-68, sinó prenent consciència del seu propi estatus ideològic i, més enllà, de la seva participació còmplice de la societat de l’espectacle.  

La Maman et la Putain és una pel·lícula innovadora perquè articula amb una nova llum les qüestions urgents de la caiguda de l’autoritat, la mort de l’autor o la reinvenció de l’aparell ideològic del cinema. Lluny de les al·legories autoritaristes a l’estil de la Nova Onada, de les quals Le Mépris (Jean-Luc Godard, 1962) segueix sent l’exemple clàssic, i confirmada per La Nuit Américaine (François Truffaut, 1973), Eustache aposta per un model que destaca la figura del narrador.  Amb molt d’escrit, i jugant amb l’oralitat del discurs i la performance, La Maman et la Putain ofereix una posada en escena que es presta a l’exigència d’un cinema personal, malgrat les convencions del cinema d’autor. Desconfiant dels privilegis imposats a l’autor d’aquest tipus de cinema, Eustache es distancia de la idealització del punt de vista i la visió de la figura dominant del “director”, i és Luc Béraud qui recorda que Eustache aposta per càmeres discretes, ja que volia privilegiar l’escolta, i això va influir en la col·locació de càmeres. En relació, Eustache va dir: “Hi ha càmeres que col·loquem per mirar i d’altres que les fem servir per escoltar. Aquesta estratègia, enganyosament senzilla, permet a Eustache que pugui guanyar el repte de la mort de l’autor, que havia pres la forma de qüestionar-se el punt de vista omnipotent i autoritari al cinema.  

[...] 

A La Maman et la Putain, l’ambigüitat entre l’autonarració i la recerca de l’alteritat culmina quan el voluble Alexandre declara que vol “parlar amb les paraules dels altres”. Després de passar la nit amb Veronika a l’apartament de la Marie, proposa escoltar al predicador a la ràdio del “petit matí”. És en aquest moment que es pronuncia la famosa línia que va donar una nova llum a la voluntat del director de fer parlar als altres: als músics dels discos que escoltem, dels cineastes o escriptors com Bernanos o Proust.  

En privilegiar l’escoltar i el parlar, Eustache detalla l’espectre de les múltiples possibilitats de dir “jo”. La llista de possibles veus subjectives inclou la de l’home que ha viscut una història d’amor, la del cineasta que tradueix una història autobiogràfica en un conte universal, o la del personatge d’Alexandre com a alter ego d’Eustache. L’aposta (i l’èxit de la pel·lícula d’Eustache) és treure als personatges, empresonats en el fotograma, consumits pel temps i disgustats per l’experiència de dir “jo”, tot fent seva aquesta energia; esdevenint el lloc d’intimitat. L’íntim és el que es coneix, només, pel subjecte”.  

 

Morari, Corduta. “L’autorisation de l’intime. Je(ux) d’auteurs dans La Maman et la Putain de Jean Eustache”. A: Uprat, Arnaud; Lowy, Vincent [eds.]. La maman et la putain: Jean Eustache: politique de l’intime. Lormont: le Bord de l’eau, 2020. 

Bibliografia

Briot, Marie-Odile. “Le cycle infernal de la féminité”. A: Sight and Sound. Vol. 157 (Març 1974): p. 54-55. 

Dubois, Colette. La Maman et la Putain de Jean Eustache. Crisnée, Bèlgica: Yellow Now, 1990. 

Duprat, Arnaud; Lowy, Vincent [eds.]. La maman et la putain: Jean Eustache: politique de l’intime. Lormont: le Bord de l’eau, 2020.  

Eustache, Jean. La maman et la putain/ Scénario de Jean Eustache. Paris: Cahiers du cinéma, 1986. 

Lévy-Klein, Stéphane. “Entretien avec Jean Eustache”. A: Positif. Núm. 157 (Març 1974): p. 50-53. 

Rosenbaum, Jonathan. “La Maman et la Putain”. A: Sight and Sound. Vol 44, Núm 1 (hivern 1974): p. 55. 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema