La Glace à trois faces

Si aquest nom, si aquesta obra no tenen encara el lloc que mereixen, la ceguesa i la injustícia són particularment evidents en relació a La Glace à trois faces que li falta ser considerada decididament una obra mestra. Aquest film marca l’expressió més esmolada d’una tercera etapa en la que Jean Epstein realitza obres que són tan aviat experiències, com exemples de les possibilitats d’un art condemnat a la vegada a un sobtat eclipsi: el cinema mut.

Obra mestra d’emoció intel·lectual, obra mestra d’estil i de tècnica, si podem aplicar aquest darrer mot a una composició d’imatges que imposen a l’espectador un xoc visual constant, un efluvi del que entenem que els testimonis queden astorats. És només qüestió de temps que aquesta obra magistral estigui entre els clàssics de les cinemateques i cineclubs -perquè sigui vista, entesa i estudiada. Es percebrà aleshores, finalment, que La Glace à trois faces va aconseguir, en 1927, una construcció purament cinematogràfica on tota referència literària, teatral o pictòrica és abolida, una obra on l’imatge esdevé, com la nota d’una simfonia, el component d’una orquestració establerta per unes relacions subtils, una proliferació d’impressions que colpegen l’ull de l’espectador i alhora s’emmagatzemen al seu esperit. Cinema pur, com es diu, si el terme no està generalment reservat a un joc plàstic que no té més sentit que frenar l’efecte sensorial. Al contrari, per aquest llenguatge, Jean Epstein crea una veritable dramatúrgia, una emoció sensible en una nova dimensió. Trenta cinc anys després de l’esclat d’aquesta bomba al servei de l’art cinematogràfic, el llenguatge de La Glace à trois faces roman a dia d’avui tan audaç i exacte, i s’apropa,  no només a aquest llenguatge sinó a la composició dramàtica del relat, alguns films d’Alain Resnais i per suposat el més avançat: L’Année dernière à Marienbad (1961).

L’ubiqüitat que ja havíem vist en altres films de Jean Epstein se substitueix a Le Glace à trois faces per una veritable intemporalitat. Les imatges sorgeixen simultàniament,i, com a la realitat, sense cap ordre establert a la seva existència. Neixen d’un pensament, d’un record, formen sentiments, creen un decorat, vinculen secretament un drama.

Hi ha més històries per explicar a Le Glace à trois faces; tracta narrar un fet, de donar les circumstàncies d’un esdeveniment fortuït. Al creuament de les fantasies d’un home i del vol d’un ocell, la mort apareix sobtadament. Aquesta absència d’intriga dóna lloc, en un nivell purament dramàtic, a una quantitat d’imatges que semblen tenir en potència el tema de com a mínim tres dels drames que es construeixen per la pantalla al voltant d’uns personatges o dels seus decorats. Aquest film de tres rotlles és d’una intensitat i d’una riquesa que qualsevol de les seves imatges desperta un sentiment, descriu un personatge, suggereix una impressió, delimita un món. La sàtira, l’humor, l’emoció, com les mateixes imatges, se segueixen, es barregen, s’enfronten i finalment s’ordenen en el seu aparent desordre per fer-nos entrar en el sentit d’aquesta llibertat que l’heroi s’esforça en conquerir. D’aquesta visió calidoscòpica, l’autor voluntàriament ha eliminat qualsevol xerrameca inútil, tota relació supèrflua. Des d’una concisió d’estil, una precisió d’efectes que mai han estat igualats. Cada imatge significa i se solapa al ritme amb el rigor d’un mecanisme sense errades.

Si cal estudiar l’aspecte social del film, veurem en aquest sorprenent tríptic -ironia, humor, emoció- el retrat d’una època molt determinada, l’anomenada “années folles”. S’han explicat mai amb el mateix esperit i estil? Quina paròdia feta empra unes imatges d’una elegància i estètica semblants? Un instant al cinema perdura eternament, li dóna el seu veritable aspecte, lluny de l’obcecació i dels capricis de la moda. L’artifici passa a la posteritat quan el present el pren per autèntic. D’aquesta manera l’humor que Jean Epstein ha posat al seu retrat de costums dels seu temps cal prendre-se’l avui amb la seva veritable rellevància! L’elegant senyora i escultora de les dues primeres històries mostren les seves ridícules actituds. I si la imatge té un fort esplendor és perquè el sentit de la caricatura és força cruel.

Tot al contrari a la tercera història, l’aventura amb la noia frívola, plena d’un atractiu commovedor. És l’heroi qui, aquest cop, sembla incapaç d’arrencar-se el personatge que s’ha creat, per esperar la llibertat que ell somia. Jean Epstein aborda també en aquest film i presenta el tema més estimat pels cineastes d’avui: la incomunicació entre éssers, la indiferència dels sentiments. El seu heroi, com l’Anna de L’avventura (Michelangelo Antonioni, 1960) o l’heroïna de L’eclisse (Michelangelo Antonioni, 1962), s’alliberen de les servituds de l’amor per trobar la llibertat de viure.

Per l’esperit del seu tema com per la seva construcció, aquest film es va anomenar d’avantguarda i encara actualment és una pel·lícula essencialment moderna. Jo no en conec cap altre títol on la imatge tingui una bellesa constant alhora que una potència expressiva. Mirades, rostres, objectes -simplíssims- es carreguen de significat per la seva evidència. És un film composat únicament per suggestions, sense cap símbol. Els caràcters es formen, es revelen per la misteriosa definició dels gestos, de les actituds. La imatge es fa paraula per esprémer no només l’aparença sinó l’anima dels personatges, i millor encara, l’estat de cada ànima, fugissera, imperceptible, com aquesta joia naïf que emana imatges de la festa al poble, aquesta crida de la carretera, l’alegria sense causa que envaeix l’home i el porta, suaument, al desig d’agafar el volant que per la seva trajectòria terrestre s’ajunta finalment amb l’oreneta. Epstein ha espremut la “fotogènia de l’imponderable”.

Jean Epstein. Pierre Leprohon (ed.).  Paris: Seghers, 1964.