The Knack...and how to get it

Tke Knack...and how to get it –Palma d’Or a Cannes de 1965- és la pel·lícula de Richard Lester sobre el Swinging London. Els anys seixanta havien trobat la ciutat dels seus somnis, el més modern s’anomenava Carnaby Street. Res a veure amb la vella rebel·lia al cuir dels anys cinquanta: contestatari era la darrera paraula del jovent. El futur no posava mala cara.

Tan propera al boom d’aire fresc, The Knack és un altre testimoni imprescindible d’aquell temps, tot i que, potser, corri el perill abans d’autodestruir-se, com les instruccions d’aquella sèrie de l’època anomenada Mission: Impossible. La imatge dels amics transportant un llit per Londres, la que va acompanyat el bon record de la pel·lícula i de Lester des d’aleshores, un llit amb tantes prestacions que sembla dissenyat per a James Bond, dóna la mesura justa de l’abast de la fugida del naturalisme empresa per Lester i de la sofisticada extravagància de la pel·lícula, que és la d’aquells anys. Amb Zazie dans le metro (Louis Malle, 1969) com el parent més proper a París –el knack va ser també la idea fixa d’Antoine Doinel- The Knack és una elaborada i excèntrica fantasia pels carrers de la ciutat, però també l’adaptació d’una peça teatral de decorat únic (original d’Ann Jellicoe; el seu guionista, Charles Wood és també el de Help!, How I won the war i The Bed-sitting room) que s’ocupa entre bromes, gràcies a les situacions i diàlegs propensos a la complicitat del doble sentit, de l’aquí a vegades falta de maduresa que sense remei defineix aquests joves.

Segons convingui, “knack” es pot traduir per habilitat, destresa, do, encert, art, gràcia. També per enginy, estratagema, astúcia o martingala. De tot això és del que presumeix Tolen (Ray Brooks) davant del seu veí Colin (Michael Crawford) a la decisiva hora de lligar. Mentre que la principal preocupació d’un tercer veí, Tom (Donald Donnelly) és la de pintar-ho tot de puresa. El negre és per suposat el color de Tolen i el gris el del frustrat Colin. L’arribada de Nancy a la pel·lícula (Rita Tushingham provinent de A Taste of Honey (Tony Richardson, 1961) donarà l’ocasió a en Tolen de practicar el seu famós “knack” mentre en Colin pren nota.

Aquest Tolen punidor, que es passeja antiquat per la comèdia seduint fins a l’script, de caçador urbà d’ulleres fosques i guant tenor, és el primer vilà d’una filmografia amb mostres d’envergadura en aquesta especialitat incomparable. L’estratègia de Tolen és senzilla, obscena i comercial. En el seu “knack” la dona és la client d’un negoci que consisteix en vendre exactament allò que demana i a poder ser que torni, addicta. Naturalment Nancy no cau en aquest groller esquer i si la pel·lícula gira al voltant a les maneres d’enfocar les relacions sexuals d’aleshores, el balanç registra només un petó, gens arravatat per altra banda, en la seva hora i mitja de desfogament antipsicològic.

L’oposició no sorgeix entre el narcís insofrible i el somiador barroer sinó entre els joves i els seus grans. A la peça d’Ann Jellicoe la pel·lícula hi afegeix els comentaris d’una mena d’espectadors als qui no els hi està agradant res d’allò que veuen, orgullosos representants d’aquest altre vici també molt britànic que consisteix en rondinar. Desconfien des de la maduresa –i ho diuen- de la innocència de l’escàndol que travessaria la dècada. I sense que l’acomodador pugui fer res per a que callin.

González Cuervo, Manuel. Richard Lester. Madrid: Serrano, DL 1986.