Dossier Film (INCLÒS A Abbas Kiarostami)
- ¿Dónde está la casa de mi amigo? (Khane-ye Doust Kodjast)(DVD). Valladolid: Divisa Home Video, DL 2004.
- Aubron, Hervé. Les fileurs d'horizons: lointain de l'interdit et lointain mineur chez Kiarostami. “Vertigo”, núm. 18 (mars 1999), pàg. 35-40.
- Casas, Quim. Pequeño gran mapa del cine iraní contemporáneo: Kiarostami, Panahi y Majidi. “Dirigido por”, núm. 338 (oct. 2004), pàg. 64-67.
- Darke, Chris. Where is my friend's house?/Khaneh-je doost kojast? “Sight & Sound”, vol. 6, núm. 10 (Oct. 1996), pàg. 55.
- Kuhn, Annette. Cinematic experience, film space, and the child's world. “Canadian Journal of Film Studies”, vol. 19, núm. 2 (Fall 2010), pàg. 82-98.
- Lopate, Phillip ; Cheshire, Godfrey. Abbas Kiarostami. A cinema of questions./ Kiarostami close up. “Film Comment”, vol. 32, núm. 4 (July-Aug. 1996), pàg. 34-43.
- Manceau, Jean-Louis. Où est la maison de mon ami? “Cinéma”, núm. 465 (mars 1990), pàg. 33-34.
- Niney, François. L'enfance de l'art. “Cahiers du Cinéma”, núm. 429 (mars 1990), pàg. 62-63.
- Perez, Gilberto. Where is the director? “Sight & Sound”, vol. 15, núm. 5 (May 2005), pàg. 18-22.
- Pernod, P. L'opacité des apparences. “Positif”, núm. 350 (avr. 1990), pàg. 48-49.
- Qui êtes-vous, Monsieur Kiarostami? “Cahiers du Cinéma”, núm. 493 (juil.-août 1995), pàg. 67-114.
- Roth, Laurent. Où est la maison de mon ami?. En Abbas Kiarostami: textes, entretiens, filmographie complète. Paris: Cahiers du cinéma, 1997. Pàg. 123-125.
- El Viaje a ninguna parte. En Elena, Alberto. Abbas Kiarostami. Madrid: Cátedra, 2002. Pàg. 91-111.
- White, Jerry. Children, narrative and Third Cinema in Iran and Syria. “Canadian Journal of Film Studies”, vol. 11, núm. 1 (Spring 2002), pàg. 78-97.
- Wood, Robin. The heroism of disobedience and deceit: Where is the friend's home? “Film International”, núm. 14 (2005), pàg. 42-49.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Khane-ye Doust Kodjast no només s’obre amb una dedicatòria al gran poeta i pintor iranià Sohrab Sepehri (1928-1980) sinó que a més a més el propi títol de la pel·lícula està directament extret d’un dels seus més coneguts poemes, Neshani [Direcció]. Aquest poema, de llur primer vers s’apropia Kiarostami per donar el títol a Khane-ye Doust Kodjast, s’adscriu obertament a aquesta tradició mística i de llunyana inspiració sufí que caracteritza la millor de la seva obra literària.
El poeta, que per a Dariush Shayegan condensaria “els temes majors de la topografia poètica de Sepehri”, evoca des de l’inici la figura de l’Amic, un dels noms de Déu en la gran tradició poètica persa, mentre que la “morada de l’Amic” no seria sinó la inassolible fita de la recerca mística.
Indubtablement, Kiarostami no ha buscat una correspondència exacta amb el poema de Sepehri ni ha respectat en la seva literalitat els elements narratius del mateix, però sense cap dubte existeixen nombroses analogies i imatges comuns per determinar una poderosa confluència de sentit. Les insistents preguntes del petit Ahmad als vianants que troba pel camí, el llarg periple pel “sender boscós” que du fins al solitari arbre, indicació d’una nova direcció que “du fins al lloc on despunta l’adolescència” (com tradueixen unes altres versions), la “flor de la saviesa” o “el niu de la llum” troben ressons ben directes en unes altres imatges i motius de la pel·lícula. Per primer cop a la seva carrera, Kiarostami –de la mà del bonic poema de Sepehri- recorre al simbolisme, encara que es tracti de senzills i transparents símbols que no busquen de cap manera fer de la pel·lícula una obra abstrusa o hermètica.
Si el significat de la flor que l’ancià ebenista li dóna a Ahmad sembla força evident, el mateix caldria dir del sender en zig-zag, símbol arquetípic de la serp i al·legoria del desig, o de l’arbre que corona el turó. Símbol de l’amistat a la literatura persa, segons aclareix el mateix Kiarostami. L’arbre com el tortuós sender sobre el turó, que adquireixen una importància capital en la imatgeria i la simbologia de la pel·lícula, van ser de fet creats pel propi cineasta allà on no hi havia més que una muntanyeta pelada. La raó no pot ser més senzilla: “Aquesta imatge la tenia al cap des de feia anys, molt abans de la realització de la pel·lícula, com es pot comprovar als meus quadres i fotografies d’aquella època. És com si inconscientment m’hagués sentit sempre atret per aquell turonet i aquell arbre solitari. Aquesta és la imatge, doncs, que hem volgut reconstruir fidelment a la pel·lícula”.
La fatigosa aventura d’Ahmad cal ser vista, doncs, com un autèntic viatge d’(auto)coneixement, com un viatge iniciàtic en el precís sentit que aquest adquireix en la tradició poètica i filosòfica persa. “El viatge- assenyala Kiarostami- és un element constitutiu de la nostra cultura i està lligat al misticisme: per a nosaltres allò realment important no és la meta que es vol aconseguir, sinó el camí que cal recórrer. Com el cas d’Ahmad que, malgrat les seves ànsies, no aconsegueix trobar la casa del seu amic i, tanmateix, obté un profund i essencial enriquiment de la seva experiència. Perquè, en efecte, “d’acord amb la tradició, la cerca de la casa de l’amic ha de fracassar, la tristesa ha d’envair-nos i confondre el nostre esperit, perquè finalment siguem capaços de descobrir que la “casa de l’amic” no està sinó en nosaltres mateixos”.
Elena, Alberto. Abbas Kiarostami. Madrid: Cátedra, 2002.