Jeanie MacPherson (1884/1887?-1946 )

Jeanie (o Jeannie) MacPherson (o Macpherson) va néixer en una bona família de Boston d’origen aristocràtic. Quan la seva família va patir un fort revés financer per l’estil de vida cobdiciós de la seva mare, va haver d’interrompre (o abandonar) els seus estudis a París i posar-se a treballar. Va debutar com a ballarina i actriu. La seva carrera al cinema va començar amb Griffith el 1908, amb papers exòtics i sensibles, al costat de Mary Pickford i Florence Lawrence. El 1912 va anar a l’estudi Universal, on va fer d’actriu, guionista i directora i va tenir un èxit considerable amb The tarantula (1913), que va escriure, dirigir i interpretar. Abans d’això ja era molt coneguda per una filmografia destacada com a actriu i també per ser sufragista. Quan se’n va anar d’Universal, va conèixer Cecil B. DeMille i va començar a actuar a les seves pel·lícules amb papers de noia morena (Rose of the rancho, The girl of the golden West, Carmen, etc.). DeMille, però, la preferia com a guionista i van iniciar una col·laboració que va durar trenta anys, amb relació sentimental tempestuosa inclosa.  

Va escriure melodrames ambientats tant a barris pobres com a salons elegants. El primer va ser The captive (1915), un relat sobre la bel·ligerància turca. Després va venir l’escandalosa The cheat, amb Sessue Hayakawa, en què una dona demana diners a un traficant d’ivori birmà i ell li marca el cos en un intercanvi molt erotitzat. Sobre el seu mètode de treball va dir: 

Escric tots els detalls i gairebé tots els gestos i després DeMille i jo els analitzem minuciosament i en parlem des de tots els angles. A més, es prepara un resum detallat de tot en què s’aborden els punts culminants per tenir una visió general del guió. Com a supervisora del guió, sempre soc al plató per comprovar que el guió es roda tal com està escrit […] i verificar l’autenticitat del vestuari.  

De fet, el 1916 la van definir com la «meitat esquerra del cervell de Cecil B. DeMille».  

Va col·laborar amb DeMille per convertir la famosa soprano Geraldine Farrar en una estrella del cinema amb el seu guió per a Joan the woman (1916), en què va humanitzar l’heroïna i la va transformar en una guerrera molt moderna i apassionada i una mística terrenal, i així va impregnar de drama l’espectacular pel·lícula bèl·lica d’època que DeMille havia imaginat. A Romance of the Redwoods encaixava amb la seva sensibilitat, ja que el drama tenia lloc als boscos i les muntanyes, els exteriors que li agradaven. El 1917 va escriure la pel·lícula de propaganda de la Primera Guerra Mundial The little American per a Pickford i la pel·lícula pseudohistòrica i exòtica The woman God forgot, de nou per a Farrar.    

Com a resposta als canvis socioculturals després de la Primera Guerra Mundial, MacPherson i DeMille van començar una sèrie de comèdies conjugals. A Old wives for new (1918) l’escenografia de MacPherson incloïa mobiliari i objectes que il·lustraven els profunds canvis que s’havien produït en l’estil de vida de les classes mitjanes i altes dels Estats Units. Don’t change my husband, Male and female (1919) i The affairs of Anatole presentaven un model menys victorià de les heroïnes cinematogràfiques. En algunes d’aquestes pel·lícules, sobretot a Male and female, hi havia salts enrere cap a un passat històric i religiós, amb advertiments morals. De la mateixa manera, Joan the woman tenia un pròleg i referències directes a la Primera Guerra Mundial per donar a aquestes pel·lícules un significat «universal» més ampli, a més de mostrar el gust de DeMille per l’espectacle.  

El 1922, per escriure el drama carcerari Manslaughter, va demanar que la tanquessin a la presó de Detroit per experimentar l’ambient: com que havia estat actriu, necessitava «sentir» el personatge.  

MacPherson també va escriure amb DeMille alguns dels seus colossals espectacles religiosos: va ser la guionista principal d’Els deu manaments (1923) i Rei de reis (1927), en què subratllava el costat humà de Maria Magdalena i convertia Jesucrist en un personatge fort i viril.  

Treballant en aquesta pel·lícula, va patir una crisi nerviosa per la seva obsessió per la feina, que feia que treballés setze hores diàries. Això no obstant, el maig del 1927 va ser una de les fundadores de l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques. 

Quan va aparèixer el so, la parella formada per MacPherson i DeMille va fer Madam Satan i Dynamite, en què es feia un ús interessant de la nova tecnologia i, en el segon cas, amb una narrativa intensament dramàtica i alhora passional. 

Mentre que DeMille omplia les pel·lícules d’espectacularitat, escenes multitudinàries i una idea curiosa de l’autenticitat del vestuari i l’atrezzo, més propers a la moda contemporània que als documents històrics, MacPherson desenvolupava l’angle humà, especialment en els papers per a dones, amb personatges femenins insolents però complets. En pel·lícules com The cheat i Dynamite (1929) va representar fins i tot relacions sexuals violentes. Podria ser fàcil argumentar que l’home fort i apassionat a l’estil dels protagonistes d’Elinor Glyn, el xeic de Valentino i els guions de MacPherson i DeMille era una resposta a l’emancipació de la dona.  

El setembre del 1930 va córrer la notícia que MacPherson estava «definitivament fora de la companyia de Cecil B. DeMille». Se’n va anar a la MGM i va escriure Fra Diavolo amb Laurel i Hardy, una combinació poc habitual, però una de les millors comèdies de la parella còmica. El 1934, però, va tornar a treballar amb DeMille, va fer recerca per a Cleopatra i va escriure una sèrie de pel·lícules d’aventures històriques amb protagonistes masculins forts, com The crusades, The plainsman, The buccaneer, Union Pacific i The story of doctor Wassell. La van acreditar per l’adaptació, la recerca o la contribució, no com l’habitual «coautora» del director autoritari. MacPherson no va rebre ni una sola acreditació com a guionista als anys trenta. 

Jeanie MacPherson era una dona independent i moderna que gaudia anant a cavall o pilotant un avió. A diferència de gairebé totes les altres guionistes, no es va casar ni va tenir fills. En canvi, animava les dones a treballar més que els homes per escalar en el món.  

Giulia Muscio