Jaws

Partint d'una mala novel•la, Spielberg aconsegueix fer una obra mestra i una pel•lícula que va revolucionar el cinema fantàstic i va donar un nou significat al terme «terror cinematogràfic». Molt poc té a veure la pel•lícula de Spielberg amb el llibre de Benchley. Tot i que els personatges són els mateixos, ni el desenvolupament de l'acció ni el desenllaç final guarden molta relació entre ells. Va contribuir a tot això la participació de nombrosos guionistes, que van anar enriquint la pobra història de Benchley fins a donar-li una solidesa argumental que escapa totalment a l'esquemàtic plantejament inicial. Però el més important de Jaws és el seu desenvolupament cinematogràfic, l'elecció d'elements narratius en el més pur sentit del terme per definir als personatges, per diferenciar les diferents situacions i per, en definitiva, marcar l'evolució del film. En aquest sentit i si ens aferrem al que està considerat com a cinema clàssic —el cinema mut— podrem concloure que, amb Jaws, Spielberg torna a les velles fonts, rescata el cinema en el seu estat més pur i confirma que es pot ser modern sense deixar de ser clàssic.

El començament de la pel•lícula és modèlic i ha quedat ja com un dels més perfectes de la història del cinema. Unes preses submarines, que no mostren una altra cosa que no sigui aigua, i un tema musical escruixidor —compost per John Williams i que va guanyar l'Oscar— que dóna a entendre l'existència d'alguna cosa terrible. Canvi d'escenari, una platja tranquil•la, i una jove que s'endinsa en el mar. Alguna cosa, que no es veu, ataca a la jove i l'arrossega fins al fons de l'aigua. La història està ja plantejada. Una sensació d'angoixa generalitzada s'ha apoderat de l'espectador; poc importa que un conegui la història, que hagi vist la pel•lícula diverses vegades, o que es mostri poc inclinat a les sorpreses; cada nova visió resulta impressionant. A partir d'aquí, i en el que serà norma comuna per a tot el film, Spielberg evita el fàcil impacte visual de mostrar les coses i prefereix que siguin primer els propis protagonistes els qui assumeixin els esdeveniments, els qui mostrin l'alegria o la crueltat d'un fet abans que l'espectador arribi si més no a sospitar de què es tracta —en contra d’allò que després serà norma comuna al cinema de terror dels següents anys, més preocupat per regirar els budells de l'espectador que per fer patir als protagonistes de la història. Com a mostra d'això podria servir d'exemple el rostre patètic de l'agent Hendricks al moment en què descobreix enterrats a la platja les restes de la primera víctima del tauró.

La presentació de l'altre gran protagonista de la història, Quint, no és menys impressionant. I per a això prou que les seves ungles rasquen una pissarra sobre la que hi ha dibuixat un gran tauró amb la figura d'un home entre les seves gargamelles. Això, juntament a les seves escarides paraules, deixen assegut que ell és l'única persona que pot fer front al monstre assassí. Més endavant, en una perfecta incorporació de la narració oral a l'espai cinematogràfic —obra de John Milius—, serà Quint qui crearà un nou moment de tensió, augmentant encara més el ja existent, en explicar la seva tràgica experiència amb els taurons quan va ser enfonsat el vaixell Indianapolis, en el que viatjava, durant la Segona Guerra Mundial; dels seus 1.100 tripulants, 784 van ser devorats pels taurons. La seva pròpia mort, triturat i engolit per l'enorme esqual, és una de les més esfereïdores de la història del cinema, i dóna a la pel•lícula d’Spielberg aires de tragèdia clàssica i remitent a tota una tradició literària.

L’aire mític que impregna tota la pel•lícula, i que la converteix en una obra grandiosa, és el que fa diferent a Jaws de les altres pel•lícules que, fetes amb posterioritat, pretenen emular el genial treball desplegat per Spielberg i que va més enllà de la simple història de terror amb animal assassí pel mig.

Cantero, Marcial. Steven Spielberg. Madrid: Cátedra, 2006.