Jalsaghar

Els concerts tradicionals indis comencen sempre amb un llarg preludi no rítmic (alap), improvisat com la resta del fragment, i que prepara l’auditor en el rebedor. Podem considerar que la primera part de Jalsaghar, abans del llarg flashback, interpreta aquest rol: el to és dolorós i desesperat, les relacions socials estereotipades (senyor-sirvent), el decorat despullat (un sofà a la terrassa), els plaers són rituals (la narguile, el got d’almívar al que Roy refusa afegir el refinament dels pètals de Muchkunda).

Entre les estrictes regles de la música índia, sabem que la tònica, nota inicial i final, ha d’estar sempre present. De la mateixa manera el pla del llum d’aranya dels títols de crèdit inicials, tremolant per la ventada d’una tempesta, amenaçant en apagar-se en qualsevol moment, no l’oblidarem mai. Les espelmes que es consumeixen al final de la darrera festa, el servent obre les cortines amb un sol que irromp amb una extrema violència que anuncia la mort. Aquest llum d’aranya de vidre sobre un fons negre és una metàfora gràfica impecable amb els caràcters bengalís dels títols que s’inscriuen sobre la pantalla. La seva clara dringadissa és un presagi paradoxal de catàstrofe i el guspireig sembla el d’un seny que falla. La música d’aquest moment és com un batec de cor o el galopar d’un cavall, auguris d’una mort lírica.

El llarg flashback central comença amb el galop d’un cavall d’un zamindar que torna a casa –on els servents estan enfeinats en netejar el llum. Ell rebrà, a la seva sala de música, el seu veí Ganguli, fill d’un usurer, que li demana els drets d’explotació d’algunes de les seves terres. Aquesta part instal·la els elements socials, econòmics, psicològics i passionals del film: Biswambhar Roy rivalitza amb Ganguli, representant de la nova classe burgesa, inculta i sense educació (capaç de tossir i mocar-se durant una vetllada musical). Roy, a punt d’arruïnar-se (simbolitzat per les crescudes que arrasen les seves terres – com les tempestes que s’enduran la seva dona i al seu fill), manté una aristocràcia amb els seus deures i les seves virtuts (prohibeix a Ganguli practicar usura i embargaments a les seves terres i obre casa seva a les víctimes del riu) ; sacrifica els seus darrers bens materials (les joies de la seva dona) per l’amor pel seu fill que celebra la seva iniciació, fent una festa on es tiren focs d’artifici i amb una noia que toca la vina fa agradable la vetllada als assistents. Aquesta part s’acaba amb un monòleg de Roy que somia amb una festa encara millor que reunirà a tots els grans artistes. Llavors, la llum es fa més dura, i sobre la seva cara pàl·lida s’accentuen encara més el negre dels seus ulls i el maquillatge dels seus llavis.

Aquesta part té una posada en escena que situa la perillosa passió del zamindar a un lloc tornassolat del saló de música: és allà on rep l’usurer, no és només un espai de música: trobarem també els retrats dels seus avantpassats i un gran mirall davant del que s’asseu  (a un sofà que més endavant s’endurà a la terrassa): és davant de la seva imatge i la dels membres de la seva família que ell rep Ganguli i més tard assisteix a un concert; la càmera llavors, després de situar-se davant de la cantant, posa en contracamp els assistents, gira al voltant de l’habitació on només es mouen els grans ventalls i el seu reflex en el mirall de marc daurat.

Jordan, Isabelle. Les Pétales de Muchkunda. “Positif”, núm. 219 (juin 1979), pàg. 26-28.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

- Bassan, Raphaël. Le Salon de musique. “Image et Son”, núm. 358 (févr. 1981), pàg. 31-33.

- Elena, Alberto. Satyajit Ray. Madrid: Cátedra, cop. 1998. Pàg. 87-96.

- Jalsaghar (1958): a critical evaluation rendered through Rasa. En Cooper, Darius. The Cinema of Satyajit Ray: between tradition and modernity. Cambridge: Cambridge University Press, 2000. Pàg. 64-71.

- Jalsaghar (Le Salon de musique). En Micciollo, Henri. Satyajit Ray. Lausane: L'Age d'Homme, 1981. Pàg. 49-57.

- Jordan, Isabelle. Les Pétales de Muchkunda. “Positif”, núm. 219 (juin 1979), pàg. 26-28.

- Oudart, J.-P. La musique et le corps des Dieux. “Cahiers du Cinéma”, núm. 298 (mars 1979), pàg. 46-52.

- Portal, M. Le salon de musique. “Jeune Cinéma”, núm. 134 (avr.-mai 1981), pàg. 33-34.

- Robinson, Andrew. The Music room. “Sight & Sound”, vol. 58, núm. 4 (Autumn 1989), pàg. 266-269.

- Le Salon de musique (Jalsaghar)(DVD). Paris: Films sans frontières, cop. 2001.

- Tessier, Max. Découverte de Satyajit Ray. “Ecran”, núm. 77 (févr. 1979), pàg. 9-10.

- Tesson, Charles. Le Portrait peint dans le cinéma indien: miroir et mémoire. “Iris”, núm. 14-15 (Autumn 1992), pàg. 117-133.

- Vernet, Marc. Sur la piste d'une erreur. “Cinémathèque”, núm. 18 (automne 200), pàg. 61-69.