Jacquot de Nantes

Jacques Demy va morir l’octubre de 1990. Durant el seu darrer any, va participar en la realització del film de la seva dona, Agnès Varda, que reconstruïa passatges de la seva infantesa. Completat a principis de 1991, incorpora petites reminiscències del propi Demy, filmat per Varda, que també afegeix comentaris ocasionals relacionats.

Tancant el cercle de la seva vida, la darrera pel·lícula de Jacques Demy se sembla als seus primers experiments en cel·luloide i el retorna a la innocència d’aleshores. Forma una afectiva i sentimental memòria, on l’inevitable Jacquot es prepara per deixar la seva empremta al món alhora que Jacques, amb plàcida complicitat, està començant a desaparèixer. Atrapada entre tots dos, com amb l’esperança de curar l’home que coneix mitjançant la resurrecció del nen que mai va conèixer, Agnès Varda fa d’historiadora, de cineasta i de la seva dona, els rols es barregen els uns amb els altres,  fent-se lloc a cops de colze.

A vegades ella filma com ho hagués fet Demy, amb eloqüents plans, brillants explosions de colors i carnestoltes, frases musicals incloses alegrement entre els personatges. A vegades ella fa de psicòloga, fent petits salts al temps per mostrar una embarassada Catherine Deneuve, un castell de titelles construït a mida gran, una ruleta, un flautista, un exèrcit de ciutadans a un carrer de Nantes, per recordar-nos que les imatges escollides de les pel·lícules de Demy sovint estaven relacionades sorprenentment amb la seva infantesa. Com a cinèfils, ens encanta. Estem convidats a descobrir totes aquestes referències. A vegades també filma com Agnès Varda, documentant la resistència de dones, mares, núvies, amb un fresc i indiscriminat detall, i permetent-se alguna afectuosa irreverència. Tu i la teva càmera sou massa petits per a mi, diu Reine, la veïna d’al costat. Torna als teus somnis petit Jacquot.

A estones nostàlgica, a estones exasperada, Varda manipula el seu imprecís coneixement -no arriba a aventura amorosa- entre el noi i la seva cosina-veïna, totes les acrobàcies i aspiracions sense sentit, com el primari incentiu, que ell mai reconeix. D’aquí l’obsessió del jove Demy pel cinema. Mitjançant les pel·lícules, ell troba una mena de sentit convertint-se en una mena de titellaire, controlant els comportaments que a la vida no pot, i oferint una lògica a un món que, pels anys de guerra de la seva infantesa, s’havia mostrat desordenat. Però, més enllà d’això, la pragmàtica Varda de Cléo de 5 à 7 (1961) també ens parla, irònicament convençuda encara que la irracionalitat, com un si fos un soldat alemany colant-se a un picnic, té la seva pròpia fascinació perversa.

Seria, després de tot, com si ella sentís que no en sabia prou d’ell? A vegades, la cronologia de la seva joventut s’interromp per intensos primers plans del Demy “real”. En aquesta proximitat els seus ulls no parlen gaire, simplement reflecteixen la seva atenció dirigida cap a qualsevol lloc. Derrotada, la càmera de Varda retrata allò  amb curts i genials comentaris que Demy ens explica d’ell mateix per molt convencional que sigui.

Ell descriu la dificultat que tenia amb el moviment de càmera en la seva animada èpica Attaque Nocturne de 9,5 mm (el film va ser reconstruït per a Jacquot de Nantes), però quan veiem el producte final el moviment vital es perd. Cap problema; és com un homenatge a moltes coses que ens perdrem,ara que ja és impossible que Demy augmenti la seva carrera (acostumava a prometre 50 pel·lícules amb els mateixos personatges), Agnès Varda reuneix la música i colors d’una infantesa especial amb una agraïda tendresa. 

Strick, Philip. Jacquot de Nantes. “Sight and Sound”, vol. 1, núm. 10 (Feb. 1992), pàg. 47-48.