It Always Rains on Sunday

Existeix vida més enllà de les comèdies als estudis Ealing. It Always Rains on Sunday (Sempre plou en diumenge, 1947) de Robert Hamer n’és una clara prova. En aquest peculiar drama social, un dels tres rebels de la Ealing (junt amb Alberto Cavalcanti i Alexander Mackendrick) executa una impressionant radiografia de la societat britànica de l’època. Partint d’una situació típica del cinema criminal, una dona ajuda a un antic amant fugit de la presó, però que Hamer no dubta a dinamitar per a mostrar com s’entrecreuen els destins de múltiples personatges durant el transcurs d’un únic diumenge plujós; la pel·lícula sembla prefigurar les obres corals de Robert Altman.

Les relacions socials són descrites amb una violència, amb una aspror i una ironia prou sorprenents. Es parla de marginalitat social i traïció, sexualitat i frustració…de tants temes normalment absents al sovint pulcre cine britànic de l’època. I tot això partint d’un estil que reivindica el realisme social dels anys trenta. Encara que se citi moltes vegades el film noir i el neorealisme italià com a principal influència de la pel·lícula, és en un altre mític realisme cinematogràfic cap a on cal fixar la mirada: el realisme poètic (o negre) francès dels anys trenta.  Gran afrancesat, Hamer citava entre els seus cineastes favorits a Renoir, Vigo, Gremillon i Carné.  I hi ha molt Marcel Carné en aquest film: Les Visiteurs du soir (1942) i Les Portes de la Nuit (1946). No només del director sinó també del director d’art que va dissenyar els seus meravellosos decorats, Alexandre Trauner.

La càmera es mou amb moviments fluïts quan es passeja pels decorats banyats per la pluja de la pel·lícula de Hamer. La penombra es fa més present quan ens introduïm en alguns dels tenebrosos interiors; però també existeixen altres moments, dolços i poètics, quan els protagonistes poden refugiar-se, no només de la pluja, sinó de l’opressiu teixit social que els impedeix ser feliços.

Aquest mood malenconiós i fatalista generat per la pluja i la influència de les tragèdies proletàries citades més a dalt, no impedeix a Hamer executar un impressionant i tens clímax ferroviari al final del film i que suposa tot un moment de bravura cinematogràfica.

Igual que gran part de la producció de la Ealing està eclipsada per les seves comèdies, així li va passar a Robert Hamer amb Kind Hearts and Coronets (Ocho sentencias de muerte, 1949), que sembla eclipsar i condemnar a l’oblit la resta de la seva obra. I no hi ha dubte que és una pel·lícula meravellosa, però no són pocs els que pensen que Sempre plou en diumenge és la seva verdadera obra mestra.

Drama d’un fugitiu condemnat

Un humit diumenge, Tommy Swann, escapa de la pressó de Dartmoor i fuig cap a Bethnal Green, a on hi viu Rose Sandigate, una dona amb qui va tenir un affair  uns anys enrere i que sent que el podrà ajudar.

Rose està casada amb un home respectable, de mitjana edat: George Sandigate i viu amb les dues fillastres en qui sap que no podrà confiar. Així, Rose passa un diumenge ple d’incertesa i suspens amagant Tommy a la seva habitació.

Tot i que el rerefons d’aquest film està fet amb cura i l’actuació i direcció són correctes, es tracta d’un lúgubre i sòrdid affair.

Aquells personatges que no fan tripijocs ni són delinqüents menors, tenen poca cosa a destacar i l’únic personatge decent i simpàtic - a part del Detectiu Sergeant, interpretat per Jack Warner - és George Sandigate, que és ben retratat per Edward Chapman.

El suspens que es pretén crear amb Tommy Swann, està alterat pel fet que, interpretat per John McCallum, és tan desagradable que, òbviament, seria millor tenir-lo a la presó.  La compassió que es podria arribar a sentir per Goggie Wither (Rose), es debilita pel mal temperament i odi que sent pel marit i les fillastres.

És, potser, una llàstima que milers de ciutadans honrats i alegres de Bethnal Green no hagin pogut tenir una representació més forta, però per aquells que els agradin els retrats rigorosos d’un sector -un sector molt menor- de la vida de l’Est End, el film es pot recomanar.

En certs moments, la música és autosuficient. Però lluny de perjudicar el suport musical del visual, aquest fet contribueix a la significació del film en si mateix.

It Always Rains on Sundays Monthly Film Bulletin; Jan 1, 1947; 14, 157; Screen Studies Collection pg. 171

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Drazin, Charles. “The Finest years : british cinema of the 1940s” (2007). Pàg. 71-88

“Anthologie du cinéma” Vol. IX (1976). Pàg. 297-337

IT ALWAYS RAINS ON SUNDAY (2003). Film History, 15(3), 317-318 (en línia). URI: <https://search.proquest.com/docview/219827175?accountid=11554 > [Consulta: 20/01/2020]

It always rains on sundays (1947), Monthly Film Bulletin, 14, 171 (en línia.) URI: <https://search.proquest.com/docview/1305811496?accountid=11554 > [Consulta: 20/01/2020]