Irma la douce

Excepte pel títol, que es va mantenir absolutament intacte, no hi havia pràcticament cap semblança entre la versió cinematogràfica realitza per Wilder d’Irma la douce i l’èxit teatral en el que es basava. La Mirisch Company va pagar 350.000 dòlars pels drets cinematogràfics, el cost de cadascuna de les paraules pujava a 116.6666,67 dòlars. Això també porta a col•lació la interessant qüestió de per què Wilder va comprar una comèdia musical que gaudia d’èxit sensacional a tots dos continents que després va descartar-ho tot excepte el nom. La resposta de Billy és molt senzilla. “Vam veure una funció a París, i ens va agradar com s’esmunyia la història. Això de la doble identitat de l’alcavot que es converteix en patró i la gelosia d’ell mateix se l’acaba menjant”, explica. “Però no ens va agradar la representació en el seu conjunt. A la revista musical hi havia només una noia, i cantava una cançó nova cada tres minuts. Les cançons interrompien l’acció i no semblava tenir res a veure amb la història”.

Altra de les raons per les que volia fer aquella faula agredolça sobre una noia que comercia amb l’amor per guanyar-se la vida (“Ho sento”, es disculpa, en un moment del film, davant un client habitual, “però mai recordo una cara”) era que veia, en tan esquàlid tema, l’oportunitat de desfiar la creença, aleshores imperant a Hollywood, segons la qual una comèdia cinematogràfica només podia contenir ingredients dolços i lleugers “Les comèdies meloses sobre noies treballadores de Nova York que guanyen seixanta dòlars per setmana i se les empesquen per viure en apartaments blancs i nets i per dur roba de disseny seguiran sent populars, no hi ha cap mena de dubte. Però no aniran amb mi” va observar Wilder en aquella època. “Jo vull anar més enllà de l’escola de la borla de pols i trobar el fum a una situació que, normalment, es tracta amb solemnitat”.

Wilder va trobar a la professió més antiga del món el resort perfecte per propulsar la seva teoria. Fins aleshores, la prostituta havia estat retratada a la pantalla, habitualment, en base a un realisme dur o en termes tràgics. La prostituta era barroera i alhora patètica, i se la veia per clubs nocturns de baixa estofa o recolzada en un fanal al costat d’un riu. Wilder estava decidit que el seu film introduís una nova classe de dona del carrer. Més que un document social o un estudi psicològic exploratori, el film seria una agradable i càlida història sentimental sobre l’emancipació d’una prostituta. “Ho fem amb molt de tacte i bon gust”, va dir Billy a un visitant del plató, als inicis de la producció. “Serà un feliç terme mitjà entre Tennessee Williams i Walt Disney”.

Wilder esperava també que el públic potencial pogués trobar un canvi de ritme refrescant a una pel•lícula que tractés unes relacions heterosexuals normals. En 1962, quan va començar el rodatge, una bona part dels films que aleshores s’estrenaven eren drames sobre violacions, incestos, homosexualitat, impotència i canibalisme. “Qui sap? –va comentar- tota una generació de persones que van al cinema poden haver crescut sense tenir consciència de que existeix res semblant”.

A la versió teatral, l’acció d’Irma la douce es desenvolupava a Montmartre. Al film, Wilder la va traslladar a Les Halles, el mercat principal de París, perquè volia que la taverna es trobés en un districte on fos versemblant una gran activitat al carrer en qualsevol moment del dia o de la nit. Excepte un parell de setmanes dedicades a filmar uns quants exteriors al costat del Sena, el film es va fer a Hollywood on, amb un cost de 350.000 dòlars, Alexandre Trauner va transformar dos gegants platós de so amb una increïble reproducció d’aquella secció de París. El plató principal que es va anomenar “una Disneyland per adults” no va trigar en convertir-se en la gran atracció turística de la indústria cinematogràfica.

El plató, que ocupava una superfície d’uns 3.000 metres quadrats, incloïa quaranta vuit edificis, entre els quals es trobaven hotels, tavernes, apartaments, confiteries, forns i altres botigues, situats davant de tres carrers convergents prou amples per canalitzar un trànsit considerable. Tots els detalls eren tan autèntics que Maurice Chevalier, que es trobava actuant a Los Angeles, es va passar hores amunt i avall per aquells carrers, examinant el reixat que protegien les finestres, les plaques dels números de les cases i els graffiti pintats a les parets. “Saps? -li va dir a Wilder- feia temps que no hi era en aquesta part de París”.

Wood, Tom. ¿Quién diantres eres, Billy Wilder? Barcelona: Laertes, 1990.
 

- Alix, Y. Un, deux, trois Wilder. “Positif”, núm. 336 (févr. 1989), pàg. 66-69.

- The Dirty Fairy Tales. En En Dick, Bernard F. Billy Wilder. NewYork: Da Capo, 1996. Pàg. 101-110.

- Irma la douce. En Jacobs, Jérôme. Billy Wilder. Paris: Rivages, 1988. Pàg. 145-151.

- Irma la dulce (Irma la douce)(DVD). Santa Monica: MGM Home Entertainment, cop. 2001.

- Lally, Kevin. Billy Wilder: aquí un amigo. Barcelona: Ediciones B, 1998. Pàg. 381-389.

- Pérez Rubio, Pablo. Irma la dulce. “Dirigido por”, núm. 323 (mayo 2003), pàg. 58.

- Philippe, Pierre. Irma la douce. “Cinéma”, núm. 81 (déc. 1963), pàg. 101-102.

- El Romanticismo y la tentación de la irresponsabilidad. En Rentero, Juan Carlos. Billy Wilder. Madrid: Ediciones JC, 1987. Pàg. 125-150.

- Sikov, Ed. Billy Wilder: vida y época de un cineasta. Barcelona: Tusquets, 2000. Pàg. 568-580.

- Wood, Tom. ¿Quién diantres eres, Billy Wilder? Barcelona: Laertes, 1990.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema