Inside Llewyn Davis

La crisi que travessa Llewyn Davis té molta relació amb les ironies del destí i amb la seva capacitat de ser-hi al lloc oportú, en el moment adequat. Aquestes ironies han fet que el personatge acabi travessant un estrany buit existencial que el converteix en una mena d’Ulisses urbà, exiliat permanentment sense possibilitat d’arribar a la seva Ítaca. Durant la setmana en la que transcorre l’acció de la pel•lícula, Llewyn descobreix que ha deixat embarassada la noia que estima però que viu amb un altre home; també observa com la seva germana el menysprea, el seu patró l’estafa , el seu disc no es ven. Sense un sol dòlar a la butxaca, amb la companyia d’un gat anomenat Ulisses, vagarà a la deriva, desplaçant-se fins a Chicago en companyia d’un gras i excessiu músic de jazz. La seva absurda situació vital està marcada per etern retorns progressius, com si per aquest minúscul personatge la idea de temps estigués integrada per un seguit de repeticions que converteixen el viatge vital en un trajecte sense meta. En l’horitzó no està amagada cap idea de progrés, sinó de resignació. La figura de Bob Dylan ressona com la d’algú que canta pels escenaris paral·lels als de Llewyn però que projecta la seva música cap a un futur més brillant que el d’aquest homenet que, amb el seu gat i la seva guitarra, vaga sota el cel gelat.

Inside Llewyn Davis podria ser considerada com una nova incursió dels Coen amb determinats gèneres clàssics amb la intenció de transformar-los o reescriure’ls. Des d’aquesta perspectiva, podríem observar la pel·lícula com una antítesi de qualsevol biopic sobre una estrella que mitjançant la música arriba a aconseguir materialitzar el somni americà. L’Amèrica de Llewyn Davis és l’Amèrica dels perdedors, però està mostrada en un moment on la mística dels perdedors encara no havia guanyat popularitat. El ritme intern de la pel·lícula no para de contradir, i fins i tot lapidar, qualsevol apropament al biopic. Fins el tractament de la música adquireix un to íntim i radical. Els Coen filmen les cançons interpretades pel protagonista (Oscar Isaac) en pla fix, deixant que la seva veu i el to de les seves composicions sorgeixi i s’integri en el propi flux temporal del relat.

Allunyada d’aquest model de pel·lícula sarcàstica que ha marcat una certa filmografia dels seus autors, Inside Llewyn Davis és més a prop d’un model de cinema més melancòlic, on el relat íntim acaba per imposar-se. El to del film pot semblar menor, com si tots dos cineastes volguessin construir una pel·lícula discreta. El mèrit de la proposta radica en com els Coen aconsegueixen trobar el to just, com mantenen un continu equilibri entre la discreció còmics i els apunts dramàtics, articulant quelcom profundament melancòlic sense que aquesta cedeixi en l’embadaliment complaent. El resultat final és admirable i, malgrat les seves penes, podem acabar estimant en Llewyn Davis.

Quintana, Àngel. El hombrecillo de Greenwich Village. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 23 (enero 2014), pàg. 36-37.