The Honeymoon Killers

The Honeymoon Killers, l'únic llargmetratge dirigit per Leonard Kastle, suposa una apassionant variació respecte a les pel•lícules de «parelles en fugida», aquestes road movies, tan típiques del cinema americà, en les que un home i una dona fugen de la justícia deixant un macabre rastre de sang al seu darrera. Estratègicament situada entre Bonnie and Clyde (Arthur Penn, 1967) i Badlands (Terrence Malick, 1972), no comparteix cap dels seus pressupostos. No hi ha en ella cap apunt de romanticisme, ni el que acostuma a envoltar a la figura de l’outsider, ni el que emana d'un cert panteisme tel•lúric, de la irrupció de la violència en un entorn natural. No hi ha paisatges urbans en clarobscur, com en Gun Crazy (J. H. Lewis, 1949), ni tampoc carreteres desolades que no condueixen a cap part, com en They Live by Night (Nicholas Ray, 1949), ni molt menys calculades oposicions expressionistes entre la jungla urbana i la naturalesa salvatge, el bé i el mal, la destinació i l'atzar, com és el cas de You Only Live Once (Fritz Lang, 1936).

I és més, tot i que fa la seva irrupció en un moment privilegiat de la història del cinema americà, entre finals dels anys seixanta i la dècada següent, no sembla venir-li massa de gust establir cap joc amb la tradició, ni inspirar-se als «nous cinemes» europeus, ni renovar el panorama de la seva època: més aviat és un brot aïllat, un esclat d'inspiració que poc té a veure amb el cinema dels seus coetanis i que ni tan sols va deixar descendència, una mica a la manera de Charles Laughton i The Night of the Hunter (1955), amb la que molts l'han comparat. Això no vol dir, per descomptat, que The Honeymoon Killers sorgeixi del no-res, entre altres coses perquè en matèria artística això és impossible. Kastle era director d'orquestra i autor d'algunes òperes i peces musicals: pel que sembla, va escriure el guió de la pel•lícula, el rodatge el va iniciar Martin Scorsese, i quan les coses van començar a torçar-se es va decidir a empunyar la càmera com si fos una batuta.

Per aquest motiu el relat ostenti una certa estructura musical, en el sentit més libèrrim del terme, més enllà de la il•lustracions puntuals degudes a Gustav Mahler: llargues seqüències a manera de quadres operístics, variacions sobre el mateix tema (l'assassinat), minimalisme extrem en l'ocupació dels recursos fílmics, serialitat... Tot això ho apropa a compositors com Morton Feldman, i fins i tot a pintors com Robert Rauschenberg, una tendència experimental que s'inscriu alhora en els motlles de la cultura popular, de les narracions de successos i fait divers. La seva vinculació amb l'art pop, doncs, prové del tractament fortament conceptual de certes obsessions de la cultura de masses de l'època. El tractament de la fotografia i el disseny visual, per exemple, no remeten tant al corrent arty de pel•lícules com In Cold Blood (Richard Brooks, 1967) o les esmentades Bonnie & Clyde i Badlands com a la deixadesa formal de la sèrie B, aleshores en auge gràcies, entre d’altres, a Night of the Living Dead (George A. Romero, 1968), un corrent que alhora s'estén, paradoxalment, a pel•lícules més avantguardistes com les de John Cassavetes o Shirley Clarke.

En fi, el treball de Kastle apareix en aquest moment clau de la història cultural nord-americana en el qual les masses illetrades i la intel•lectualitat més exigent conflueixen en un punt mitjà: Andy Warhol, Lou Reed i la Velvet Underground també van saber treure profit d'aquesta cruïlla. Només cal comparar la pel•lícula de Kastle amb el seu tardà remake, dirigit per Arturo Ripstein i titulat Profundo carmesí (1997), per comprovar que el nord-americà va evitar acuradament qualsevol temptació tremendista, tot tipus de paròdia esperpèntica, per no parlar de les implicacions socials o psicològiques. La pel•lícula es limita a explicar aquesta història cas per cas, com si es tractés d'un còmic pervers, en vinyetes progressivament descarnades i salvatges.

Losilla, Carlos. Una flor solitaria y perversa. “Dirigido por”, núm. 357 (jun. 2006), pàg. 84-85.