Historias de la radio

La comèdia costumista adquireix, precisament a partir de l’any 1955, un protagonisme creixent entre la producció industrial. Pel·lícules com Recluta con niño (1955), Los Ladrones somos gente honrada (1956), La Cenicienta y Ernesto (1957), El Tigre de Chamberí (1957) i El Gafe (1958), totes dirigides per Pedro L. Ramírez , però també quatre realitzacions a càrrec de Pedro Lazaga (El Aprendiz de malo, 1957; El Fotogénico, 1957; Los Tramposos, 1959; i Los Económicamente débiles, 1960) o Manolo, guardia urbano (Rafael J. Salvia, 1956), Ya tenemos coche (Julio Salvador, 1958), Quince bajo la lona (Agustín Navarro, 1958) i un llarg etcètera, constitueixen –en conjunt- el territori fílmic per excel·lència que troben les víctimes del desenvolupament incipient i les classes humils de l’urbanisme madrileny per desplegar la seva particular representació de la penúria vitalista: una mena de gresol  -i com està construïda Historias de la radio- pel que circulen tota mena de personatges populars retratats des d’una òptica tendre, melodramàtica i sentimental que conviu amb una soterrada i gairebé entrevista ironia crítica en la recerca de solucions tranquil·litzadores, reconfortants i freqüentment moralistes per les penes, dessabors i frustracions d’un proletariat urbà subcontractat i d’un excedent agrari que, farcit d’enginy i abrivat per la necessitat, s’ha de buscar la vida pels escenaris de Madrid camí d’un precari consumisme a l’Espanya anterior al desenvolupament.

Tots els seus trets més acusats i tots els seus signes d’identitat conflueixen, de fet, en les pinzellades amb les que Sáenz de Heredia pinta un retaule coral que assimila,alhora, la fèrtil herència del sainet popular, del que pren prestada algunes de els seves eines i codis més característics: el relleu que adquireixen els personatges secundaris, el joc còmic amb els ressorts de la veu (aquí amb la de José Isbert com element determinant, però també les dels locutors radiofònics), la convivència simultània de la idealització i del verisme en el retrat de les comunitats de veïns o rurals, la utilització d’històries dispars integrades en una certa col·lectivitat o àmbit coral, la caracterització dels personatges com antiherois assetjats per les dificultats del dia a dia, però sempre ingenus, honrats, bondadosos, solidaris, simpàtics....i perdedors, alhora de voluntariosos i capaços de trobar forces d’allà on no en queden, fins i tot per assumir la humiliació de fer el ridícul a l’haver de disfressar-se de manera extravagant, ja sigui d’astronauta publicitari (José Luis Ozores a El Tigre de Chamberí), d’home anunci (José Luis López Vázquez a El Pisito [Marco Ferreri, 1958]), de Don Tancredo (Fernando Fernán-Gomez a El Inquilino [José Antonio Nieves Conde, 1958]) o d’esquimal amb trineu i gos-llop, com li passa a José Isbert a Historias de la radio.

Personatges que semblen extrets, efectivament, de la galeria teatral i de sainet de Carlos Arniches, però que aquí conviuen de manera harmònica amb els registres d’humor blanc perpetrat al voltant de la picaresca urbana i del rampell il·lusionista proper al conte de fades, portador d’una simpatia que s’encomana cap els murris i brètols de bon cor, testimoni còmic de les dificultats per sobreviure a l’Espanya protoindustrial que contempla encara el benestar capitalista com una quimera.

Personatges capaços de passar, sense solució de continuïtat, del registre patètic al còmic i del melodrama a la sàtira, de la mateixa manera que són capaços de dir, sense despentinar-se i amb la més gran naturalitat, els diàlegs més absurds i surrealistes que un es pugui imaginar...i a la pel·lícula hi ha un munt d’exemples d’aquesta mena, com l’argument que utilitza el seu amic inventor per a convèncer José Isbert de que cal disfressar-se d’esquimal per anar al concurs de ràdio: Vestit d’esquimal? Quina bajanada...tothom en té d’un, es fa amb una, dues o tres mantes.... o com l’excusa que li dóna Tony Leblanc (el conductor de la camioneta) al guàrdia urbà que l’atura per excés de velocitat a la plaça Cibeles:  El senyor és estranger (assenyalant a Isbert, que viatja amb ell disfressat d’esquimal) i se li està morint la seva tieta a Noruega (frase que combina l’absurd i la lògica amb estranya coherència), i un cop obtinguda la via lliure, s’acomiada de l’agent dient-li: Quan torni li regalo un sifó!. O com l’explicació del rector per protegir el seu proletariat: “potser jo tinc una mena d’afinitat sentimental amb els lladres com uns altres la tenen pels canaris flauta”. I així successivament en un dels exercicis més intel·ligents i substantius de la pel·lícula, d’una manera on Sáenz de Heredia aconsegueix integrar amb major fluïdesa un humor propi de La Codorniz o del Jardiel Poncela més esbojarrat dins d’un sainet costumista amb rerefons evangèlic i redemptorista. 

El Destino se disculpa: el cine de José Luis Sáenz de Heredia. Jorge Nieto Ferrando, José Luis Castro de Paz (ed.). Valencia: Ediciones de la Filmoteca, 2011.