Her

Amb el pas del temps i, sobretot, des de la seva separació creativa de Charlie Kaufman, el cinema de Jonze s’ha anat fent cada cop menys aparatós, més concret a nivell dramàtic. Ja a Where the Wild Things Are (2009), i malgrat l’exuberància del tema tractat, el director simplificava al màxim l’acció, centrant-se en els personatges i en l’establiment de la seva relació, fet que porta a l’extrem a Her. La intencionada nuesa formal de la posada en escena de Jonze ajuda a reflectir l’avorriment vital del seu protagonista, però també centra l’atenció de l’espectador de forma gairebé absoluta en la interpretació de Phoenix, que es converteix en l’àncora emocional de la història, a la guia de les seves ramificacions. Vet aquí que hagi escollit reproduir un futur tecnològicament gens espectacular, més aviat tirant a gris, i on les pantalles no tenen ni més ni menys presència que en els nostres dies: el pes de les interaccions virtuals, tant amb els sistemes informàtics com amb les persones, es produeixen a través de la veu, sigui sintètica o no. Una decisió que permet simplificar, i molt, la planificació del llargmetratge –no són necessaris tants plans detalls de les pantalles, i permet establir converses entre els personatges en pla seqüència-, però a més li dóna una major calidesa a l’ús de la tecnologia, al posar pel mig el treball vocal dels actors, els seus intercanvis lingüístics. D’alguna manera, aquesta verbalització és la que permet un desenvolupament molt més realista, més proper a l’espectador, del personatge de la intel·ligència artificial a la que Johansson hi posa veu: la humanitat amb la que sap dir cada frase, la lluminositat que transmet mitjançant petits matisos i girs idiomàtics, contrasta amb la mecànica fredor de la locució estàndard que ofereix Artt Butler –el moment on el protagonista escolta el missatge de la seva amiga Amy, i com la monotonia de la veu li treu qualsevol càrrega sentimental a allò que intenta transmetre- i fa creïble el procés d’enamorament de Theodore.

És aquesta una de les qüestions fonamentals que proposa Her. Ens estem tornant massa dependents de la tecnologia com forma de trencar amb la soledat de la societat individualista que ens envolta? Confiem en excés en (l’aparent) facilitat de comunicació que ens ofereixen les xarxes socials i derivats? A mesura que la relació entre Theodore i Samantha va desenvolupant-se i creixent en intensitat, Jonze inclou en el fons dels enquadraments cada cop més actors secundaris que també semblen estar intimant amb els seus sistemes operatius corresponents, en part anticipant que tindrà lloc al final de la pel•lícula, i en part plantejant aquesta dependència de la tecnologia com forma d’establir comunicacions funcionals amb la resta. Allà resideix el matís en el posicionament del director, que no intenta, en absolut, posar-se moralista al respecte: a l’inici de la narració, tant el personatge de Phoenix com els que l’envoltaven caminaven amb aire deprimit, melancòlic, mentre que gràcies a les intel·ligències artificials com la que interpreta Johansson, acaben somrient i desprenent optimisme...No hi ha cada cop més persones que connecten amb unes altres mitjançant xarxes socials de cites on-line? D’aquí la normalitat amb la que Paul (Chris Pratt) i Tatiana (Laura Kei Chan) reben que la parella de Theodore sigui un minúscul mòbil amb un sistema operatiu amb consciència pròpia: potser tenim massa por al canvi, a qualsevol alteració als sistemes relacionals amb els que ens hem criat.

Alarcón, Tonio L. No quiero sentirme solo. “Dirigido por”, núm. 441 (feb. 2014), pàg. 38-39.