Heli

Heli es va donar a conèixer per una seqüència de tortura. Frontal i sense el•lipsi, l'escena va trastornar a un bon nombre de crítics en el passat Festival de Cannes. La tercera pel•lícula del mexicà Amat Escalante va inaugurar la competició oficial, provocant un debat sobre el rol d'un director com a botxí del públic i l'oportunisme que suposaria explotar la violència associada amb el seu país. Una ficció és un món autònom que no ha de jutjar-se en relació amb els seus referents. Així i tot, veure en Heli un exercici de sensacionalisme sàdic (pornoviolència, diria Tom Wolfe) no pren en compte que per a un espectador mexicà el que narra Escalante és repulsiu però no un xoc. En tot cas tot el contrari: Heli aborda el que a Mèxic s'ha convertit en quotidianitat.

El seu focus no és la violència sinó una mica més inaccessible i, per això, aterridor: l'existència amoral i sense pathos de les seves perpetradores. La cinta pren el nom del seu personatge central: l'obrer d'una fàbrica de cotxes en un municipi polsegós i pobre. Heli viu amb el seu pare, la seva germana menor, la seva esposa i el bebè de tots dos en una cambra de pocs metres quadrats. La germaneta és parella de Beto: un aspirant a soldat. Després d'una crema de drogues, Beto viola l'amagatall on els seus superiors han guardat part del decomissat. Oculta el seu botí -dos paquets de coca- en el dipòsit d'aigua de la família Silva. Heli es desfà d'ella i provoca represàlies terribles.

Les preses obertes del terreny àrid, la casa aïllada de la família Silva i les cambres de tortura evoquen l'absència d'agafadors. El paisatge sense coordenades, els personatges primitius i poc articulats d’Heli (Beto no registra emocions; els torturadors tenen trets de retard mental) revelen la influència més clara d’Escalante: el cinema de Bruno Dumont. Més que usurpar un estil, Escalante el resignifica. Mentre Dumont busca la reflexió filosòfica, Heli treu a l'espectador de l'estat de negació necessari per ser funcional en la seva nova normalitat. El tempo sense cadències evoca l'experiència de viure en un país sense certeses.

Els silencis desassosseguen perquè, al contrari d'un cinema violent que busca ser amè, no hi ha diàlegs que funcionin com a vàlvules de pressió. La sensació d'amenaça que envaeix al públic ve d'exposar-ho a proporcions desequilibrades i ganyotes sense significat. Si al cinema de Dumont els bruts són intranscendents, en Heli decideixen la destinació d'uns altres i -com els seus militars corruptes- tenen la potestat d'organitzar un país. Noti's l'escena d'un guerxo després d'un podi on es llegeix 'Mèxic Govern Federal'. Vol parlar al micròfon i no passa de gesticular. La imatge és poderosa: un idiota amb atribucions és una de les cares del mal. Aquest xoc en la consciència -que no sempre s'aconsegueix amb estratègies de xoc- és una aspiració de l'art a partir de les avantguardes. Les peces que ho aconsegueixen són reconegudes i premiades contra tota lògica i expectativa. Poques imatges hi haurà tan eloqüents, en aquest sentit, com la de Steven Spielberg, president del jurat a Cannes i antítesi absoluta del realitzador sàdic, lliurant a Amat Escalante el premi al millor director.

Solórzano, Fernanda. Un país sin certezas. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 21 (nov, 2013), pàg. 52.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• 25 Coups de coeur à Cannes. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 604 (juin 2013), pàg. 115-117.
• Cannes 2013. “Dirigido por”, núm. 434 (jun. 2013), pàg. 35-38.
• Gajan, Philippe. Heli d'Amat Escalante. “24 Images”, núm. 164 (oct.-nov. 2013), pàg. 10.
• Iannone, Pasquale. Heli. “Sight & Sound”, vol. 24, núm. 6 (June, 2014), pàg. 79-80.
• Paredes Badía, Israel. Sobre la violencia y la imagen. “Dirigido por”, núm. 439 (dic. 2013), pàg. 33.
• Romney, Jonathan. Trouble every day. “Sight & Sound”, vol. 24, núm. 6 (June, 2014), pàg. 44-47.
• San Sebastián 2013. “Dirigido por”, núm 438 (nov. 2013), pàg. 61-63.
• Solórzano, Fernanda. Un país sin certezas. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 21 (nov, 2013), pàg. 52.