Hay un camino a la derecha

Hay un camino a la derecha va ser una producció planejada inicialment per Producciones Alfonso Balcázar que va sol•licitar l’11 de desembre de 1951 el pertinent permís de rodatge i que es va concedir el 17 de gener de 1952. Tres mesos abans de l’inici de la filmació la producció va canviar de mans i va passar a les de Titán Films, la productora d’Antonio Bofarull Ferrer que no es va limitar a promoure el film sinó que es va reservar un dels papers principals de la pel·lícula, premiada en diferents certàmens nacionals va ser molt ben acollida pels espectadors. Menor va ser l’entusiasme que el film va despertar entre les autoritats cinematogràfiques que li van concedir una no gaire brillant classificació de segona categoria. De fet, l’estrena a Madrid no va tenir lloc fins ben entrar l’any 1954 i pocs dies abans que Antonio Bofarull es dirigís al Director General de Cinematografía y Teatro per assenyalar-li que la pel·lícula havia estat “arreglada en algunes escenes” (sense cap mena de dubte un eufemisme per indicar que s’havia procedit a llimar algunes diferències amb els censors) i que davant l’evident millora de qualitat obtinguda esperava un canvi positiu en la classificació de la pel·lícula.

Quines poden ser les causes de la distància que pot apreciar-se entre els criteris d’apreciació d’una certa crítica i el públic, d’una banda, i els estaments oficials del cinema, per altra? La pregunta deixa de ser banal si destaquem el fet que la pel·lícula es presenta des del primer moment com una obra de vocació moralitzant. Només cal llegir el pressbook del film per constatar aquest fet. En aquest fulletó, el seu guionista Manuel Mª Saló no deixa espai pels dubtes sobre la vocació exemplaritzant del seu treball i del caràcter que té de “cant a la vida i a la continuïtat de la família” i, sobretot, d’apologia d’aquestes persones “que es conformen amb la seva sort”. Però també és evident que determinades opcions escollides per donar cos a aquest discurs alliçonador grinyolaven en el context de la realització del film. Context que és el més clarament sociològic (són els dies de l’emergència de les primeres contestes obreres al Règim i dels inicials conats de rebel·lió estudiantil) com el més particular del sector cinematogràfic. Només cal recordar, en aquest nivell, que aleshores encara s’estava digerint l’escàndol de Surcos (José Antonio Nieves Conde, 1951) que acabava de costar la feina al Director General de Cinematografía y Teatro al reformista García Escudero en març de 1952. Pel que no és d’estranyar que qualsevol film que adoptés un aire de realisme i que revelés l’existència de certs ambients fos mirat amb suspicàcia malgrat que es presentés embolicat en els oripells de la moral.

És precisament per aquí, per la banda de la peculiar mixtura de gèneres i opcions que el film proposa, per on es poden rastrejar tant les seves dificultats d’inserció en els patrons d’una oficialitat cinematogràfica que s’havia tornat una mica més desconfiada encara davant de qualsevol novetat (determinades crítiques de l’època en ressaltar la filiació neorealista del film es veuran obligades a postil·lar que es tracta d’un estil “importado de fuera (sic), desde luego”) com les raons de la productivitat i els límits de la seva proposta fílmica.

Perquè Hay un camino a la derecha es presenta com el resultat d’un procés d’hibridació entre dues maneres antitètiques d’entendre el cinema: el melodrama de rància tradició al que s’adscriu sense rubor la peripècia del matrimoni i l’infant, sense fer cap menyspreu a l’excés de tendresa típic (i tòpic) del gènere que busca maridar, amb una de tantes maneres possibles d’enfrontar el realisme i que la crítica (la de gaseta, és clar, però també la de més pretensions) ha acostumat a identificar amb la ja citada influència neorealista. A l’hora de la veritat les coses són una mica menys òbvies. Sense cap mena de dubte, la pel·lícula explota determinades lliçons genèriques apreses del neorealisme italià com poden ser, en un nivell superficial, el rodatge en exteriors naturals destinat a conferir al treball fílmic les necessàries dosis de versemblança, o aquell viatge per temes i ambients propers a aquestes àrees de la realitat que acostumen a ser deixades de banda pel cinema més ancorat en pressupostos tradicionals. Però aquest ús de marques i estilemes provinents d’una pràctica llur recepció en el nostre país havia estat parcial en termes quantitatius i esbiaixada ideològicament, no es realitza de forma directa sinó a través d’una transformació a la qual els trets fonamentals de l’aventura neorealista havien estat sotmesos en ser importats, alhora, per determinat cinema nord-americà que, aquest sí, es configura com una referència essencial. Penso en el punt de referència que suposes obres com, per exemple, Naked City (Jules Dassin, 1948), que combina el naturalisme de la descripció de la gran ciutat amb l’atenció a la peripècia de subjectes individuals observats per una càmera que els segueix pels seus dramàtics avatars.

Zunzunegui, Santos. Hay un camino a la derecha. En Antología crítica del cine español 1906-1995: flor en la sombra.  Julio Pérez Perucha (ed.). Madrid: Cátedra: Filmoteca Española, 1997. Pàg. 337-339.