Dossier Film (INCLÒS A Els millors films de l'any 2016)
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
A The Hateful Eight, Chris Mannix (Walter Goggins) diu que «quan els negres tenen por, els blancs se senten fora de perill»; en la resta de la filmografia de Tarantino es pot escoltar sotto voce que «quan a la pantalla solament es mostren cabrons, el públic se sent fora de perill». Per evitar aquest tipus d'ocurrents sil·logismes, Jean-Luc Godard ens hauria recordat que sovint el que veiem en una pel•lícula «no són imatges úniques sinó únicament imatges», i Serge Daney hauria afegit que «no hi ha res com representar la ignorància dels espectadors per legitimar-la».
Diversos caçarecompenses, una presonera, un xèrif, un cowboy, un exgeneral Confederat i un amic de la propietària del local on tots es reuneixen, donen forma a una posada en abisme on els personatges interpretats per Kurt Russell, Samuel L. Jackson, Tim Roth, Jennifer Jason Leigh, Walton Goggins, Michael Madsen, Bruce Dern i Demian Bichir interpreten al seu torn a altres personatges durant el primer tram d’aquests vuit odiosos, fins que sona el primer tret i es produeix un intermedi en la pel•lícula. A partir d’aleshores, d'una mentida a una altra, d'una sospita a una altra, d'una identitat falsa a una altra, es pot concloure que se'ns està oferint un despietat retrat d'Amèrica, on tothom està enfrontat entre si per culpa de causes absurdes, interessos contraposats i desitjos infantils pels quals s'hipoteca la integritat i la justícia. Es pot concloure a més que la raça, la religió i la política formen la tríade de mentides sobre els fonaments de les quals es va erigir Estats Units.
El que té de bo Tarantino, arribats a aquest punt (després de cent minuts de diàlegs tan hàbils com perversos), és la seva extraordinària habilitat per escombrar totes aquestes escombraries amb un sentit de l'espectacle a l'altura de Sam Peckinpah, encara que sense el seu sentiment tràgic de la vida. Com a individus coherents que són, els personatges de Tarantino moren o es deixen matar perquè saben que en el fons no els oblidarem (mai oblidem als cabrons ocurrents). Després d'aprovisionar-nos de crispetes en l’ambigú del cinema i tornar a la sala per veure la segona part de la pel•lícula, el mateix Tarantino ens confessa en voice over que algú ha posat verí en el cafè que els personatges estan a punt de beure. El seu relat tot seguit suspèn l'acció en present i dóna pas a diversos flashbacks amb els quals es desvetllen les perverses intencions i la identitat real dels personatges, alguns com a amics (com Kurt Russell i Samuel L Jackson, per haver lluitat en el mateix bàndol durant la guerra i perquè el primer li va salvar la vida al segon), uns altres com a còmplices de la presonera (que està a punt de convertir-se en la reina de la funció, cantant una gloriosa balada i donant regna solta a un nivell de sadisme a l'altura del format de les imatges, rodades en 70mm, i que explica els continus cops que li propinava Russell en els 100 minuts inicials), i els altres com a voltes de rosca als arquetips del western.
Llavors comencen a lligar-se caps. Un fesol al costat d'una porta que cal apuntalar per protegir als protagonistes de la tempesta que es deslliga en l'exterior, i l'absència de la propietària del lloc d’aprovisionament on succeeix la major part de l'acció, formen una equació fàcil de solucionar: el temps fílmic sempre és enganyós (i per a això Tarantino ens mostra què va succeir en el mateix lloc hores abans de l'arribada dels personatges principals). Els primers plans de les patilles o els ulls dels actors, els jocs amb la profunditat de camp o les disquisicions dialèctiques per dividir el petit espai escènic en dues àrees (una per a ex-Confederats i una altra per a partidaris de la Unió), ens recorden llavors experiments radicals com Dogville (2003, Lars von Trier) encara que ho facin d'una manera molt més subtil. I monòlegs com el de Samuel L. Jackson (en el qual es revisa el mite de la colossal polla dels negres) ens recorden l'oïda prodigiosa de Tarantino per als diàlegs i el potencial teatral d'algunes de les seves obres, comparables a les de David Mamet i a les del millor Neil LaBute.
Rodríguez, Hilario J. Big Business in Little Hollywood. “Dirigido por”, núm. 462 (enero 2016), pàg. 30-31.