Gravity

Hem hagut d’esperar set anys des del darrer film d’Alfonso Cuarón (Children of Men, 2006) i Gravity s’estrena després de molts aplaçaments causat per la complexitat tècnica de la seva postproducció. Conegut gràcies al seu èxit mexicà Y tu mamá también (2001) i ser còmplice d’Iñárritu i Guillermo del Toro, Cuarón és un cineasta versàtil amant d’estils contradictoris. Les seves primeres obres tenien un estil visual força barroc, una adhesió compromesa al realisme màgic sud-americà desenvolupat en contes del caire de Hollywood (A Little Princess (1995), Great Expectations (1998) o una de les adaptacions de Harry Potter). Cinema màgic que fa mitja volta a partir de la road movie mexicana i de Children of Men, al•legoria política sobre la darrera dona embarassada a un desèrtic món sense procreació. L’estil líric dels inicis es transforma en una mena de realisme simbòlic destacat per una elecció de músiques mítiques.

Aquest cop, molt a l’estil d’Abyss (James Cameron, 1989) Cuarón opta per una intriga despullada, una mena de patró de sèrie B reduït a dos personatges i unes quantes hores, magnificada per la seva amplitud formal, l’objectiu metafòric (l’adversitat, l’angoixa, l’espera de la fi) i l’èmfasi final. Encara que és al cor d’aquest despullament que la filmació del tàndem Cuarón/Emmanuel Lubezki, antigament propensos a capturar la màgia i actualment més interessats per la sensació de realitat, qui acull el simbolisme. El realisme de Gravity esdevé de nou realisme màgic per la gràcies al relat iniciàtic d’una astrofísica naufragada al seu primer viatge espacial.

D’una ossada convenció en gest miraculós, el somni de Ryan Stone (Matt, el seu col•lega desaparegut, se li apareix en somnis) confessa una revelació misteriosa: en despertar-se, l’home ja no hi és, però els seus consells murmurats en somnis permeten a la jove sobreviure. Ingràvid i davant de la finestreta, la silueta de Ryan sembla un petit fetus, i el ritual de naixement/renaixement enllaça Gravity amb Children of Men. Uns anys abans, Ryan va perdre el seu fill. Aquesta odissea de la solitud li ofereix un renaixement, i l’excel•lent seqüència final fa pensar en les primeres passes d’un acabat de néixer, sortint de l’aigua, amb la respiració entretallada, gairebé de peu, titubejant, capaç d’allunyar-se de la seva vida redescoberta i per reinventar. La sensualitat pura de Cuarón reapareix en aquesta oda al cos femení i musculat de Sandra Bullock, una elegant versió de d’strip-tease espacial (entre Barbarella (Roger Vadim, 1968) i Alien (Ridley Scott, 1979), que emergeix del seu pesat vestit d’astronauta, deixant veure de mica en mica el seu cos mig nu.

Gravity forma part de la moda minimalista contemporània: intriga reduïda, efecte de realitat, cromatisme limitat, música no melòdica...Paradoxa evident que la fluïdesa “natural” de la filmació corona tota una sèrie d’avançaments tècnics, de projectes més grans. Sense cap mena de sorpresa, Gravity persegueix el model de Kubrick: realisme fred, naus blanques i silencia espacial. Les coreografies ingràvides i l’efecte immersiu s’espremen per l’elecció de plans llargs i virtuosos (el primer dura gairebé vint minuts) sobre els quals planegen els models de Mission to Mars (Brian de Palma, 2000) i de Contact (Robert Zemeckis, 1997). L’inici ret homenatge al film de Zemeckis, i el principi de llargs plans digitals, que van de punta a punta de la nau, travessant la paret dels cascos, esdevenen plans subjectius abans de llançar-se a l’espai, prolongant exactament igual al realitzador de Contact, especialista d’efectes invisibles, uns plans impossibles de filmar i mutacions de matèria.

Des dels seus títols de crèdit inicials, Gravity, posa en relleu i es dilueix entre els seus referents espacials. La dinàmica del relleu es combina amb una perpetuada mobilitat de la imatge i una concepció sonora que fa flotar l’espectador, l’orella capta els elements audibles que es mouen en fora de camp, l’ull es deixa endur per l’espectacle dels elements visibles i per la fluïdesa dels moviments. La fascinació pels plans llargs amaga una pròpia contradicció – il•lustració d’una mutació del minimalisme. A Children of Men, tot i la complexitat de l’escenografia, la sensació de continuïtat produïda pels llargs plans anava amb el desig d’un efecte de realitat palpable, d’una intenció de cinema filmat gairebé sense trucatge. Aquest cop, la increïble virtuositat dels plans espacials (James Cameron, admirador del film, els creia impossibles) descansa sobre una armada tecnològica que crea un efecte total d’immersió i una manipulació permanent de la imatge. L’aura màgica ha abandonat el cinema de Cuarón, però no el gust pels miracles ni pels efectes especials. I si Gravity produeix la mateixa sensació de road movie minimalista que Y tu mamá también (filmada sense il•luminació artificial), tot i que el mètode és tot el contrari.

Berthomieu, Pierre. Gravity: le numérique et l’incarné. “Positif”, núm. 633 (nov. 2013), pàg. 46-47.