The Front Page

Com a Some Like it Hot (1959) o a The Private Life of Sherlock Holmes (1970), a The Font Page les relacions entre home són analitzades amb meticulositat i transparència. Sempre existeix un que domina i un altre que és dominat. Això implica una submissió dels més febles cap el poderós. No seria gaire arriscat afirmar que Walter Burns (Walter Matthau) fa d’home i Hildy Johnson (Jack Lemmon) de dona. Fins i tot es podria donar la circumstància de que per no fer més tangible aquesta dualitat, Wilder s’hagi desmarcat amb un final sorpresa que deixa oberta la interpretació de la pel•lícula –les imatges i els textos que al final ens van indicant el futur dels personatges del film, són una pura servitud a la riallada-.

Hawks, trenta quatre anys abans, havia acabat unint a Walter amb Hildy [una dona en aquesta versió]. Aquest final era probablement el pitjor de la pel•lícula, però Hawks va entendre que, doncs com no serien feliços per separat, el més lògic era tornar-los a ajuntar. Robin Wood apuntava amb encert: “L’elecció que se li ofereix a Hildy és massa estreta per ser acceptada, la rendició a la irresponsabilitat es fa massa fàcilment, l’alternativa es presenta arbitràriament ridícula (donades les possibilitats que la pel•lícula ofereix, l’únic final moralment acceptable seria que Hildy abandonés als dos homes; o presentar la seva rendició a Walter com un fet tràgic)”. No hi ha cap mena de dubte que Wood tenia raó, fins i tot és possible que Hawks canviés de sexe a un dels protagonistes per permetre’s un excés tan injustificable. Wilder ho tenia més fàcil. Tancar The Front Page veient a Hildy  lliurar-se als braços de Walter hagués estat demencial. El principi de vergonya aliena i el xoc amb la mentalitat del públic, provocarien l’escàndol o el silenci, però trencaria l’harmonia del film. Hem anat veient com Wilder sap donar a l’espectador allò que vol rebre. El final de les seves pel•lícules pretén deixar una empremta de satisfacció que eleva, automàticament, el judici que un pot crear-se de l’espectacle.

The Front Page és tan òbvia que es deixa veure sense plantejar davant aquesta visió cap afrontament. És un film delirant, on el protagonisme va de les relacions entre els personatges i de les diferents històries que conflueixen en diversos arguments. Per una banda tenim a Hildy, un home que canvia de professió i fuig de la seva pròpia realitat (o ho intenta), la seva futura fona suposa (com a la pel•lícula de Hawks) tot el contrari d’allò que estima i odia alhora, però és tan normal, tan discreta i tan poc seduïble, que entenem els dubtes de Hildy, que no posen de manifest més que la falta de seguretat en ell mateix. Per altra banda, Walter Burns, a les dues versions, és un home sense escrúpols, acostumat a aconseguir tot allò que es proposa, amb una vida dedicada completament al a seva feina –Hildy li diu al principi que es passa la meitat de les nits dormint al seu despatx- i que seria capaç de matar al seu pare, si això fos precís, per aconseguir una exclusiva en primera pàgina. Darrere queden el policia, l’alcaid, els periodistes menyspreables i ineptes, la prostituta entranyable Mollie, el grotesc psiquiatra vienès –que tindria que veure amb una revenja de Wilder i la seva entrevista frustrada amb Freud- i tota la plèiade del submón que gira en aquesta sàtira cruel i divertida.

The Front Page té un ritme en projecció senzillament genial –tot i que inferior a la versió de Hawks- i relata amb minuciositat el desmantellament de la institució periodística, sense refusar en absolut altres crítiques sense pietat cap a la pena de mort, l’arribisme, la policia, els polítics, l’estament judicial....Amb la seva característica aversió a les institucions menys contestades, i arreplegant tot el seu cinisme i ironia, Wilder remunta el vol i condueix amb la seva mà mestra aquest complicat puzle que li serveix admirablement per injuriar, amb la seva clàssica feresa, tot allò que se li posa pel davant.
Wilder, gairebé amb setanta anys, evoca un món de misèries amb el somriure per estendard. La seva elegància al narrar evita la grolleria que podria donar tanta escombraria en la sala de premsa d’una penitenciaria. A vegades el bon gust és capaç de fer bonica la història més desequilibrada i amarga. Amb humor i amb sorpresa, com l’últim gag de la pel•lícula, llur virtut sembla radicar més en allò previsible que en allò demencial que hagués suposat la seva no existència.

Rentero, Juan Carlos. Billy Wilder. Madrid: Ediciones JC, 1987.

- Bosom buddies. En Dick, Bernard F. Billy Wilder. NewYork: Da Capo, 1996. Pàg. 111-122.

- Cieutat, Michel. Spéciale première. Les trois versions de The front page ou le cinéma-roi. “Positif”, núm. 271 (sept. 1983), pàg. 42-46.

- Invernici, Arturo. Prima pagina (The front page, 1974). “Cineforum”, vol. 48, núm. 472 (mar. 2008), pàg. 88.

- Jeancolas-Audé, Françoise. Cohérence de Wilder. “Jeune Cinéma”, núm. 87 (mai-juin 1975), pàg. 20-23.

- Jeavons, Clyde. The front page. “Sight & Sound”, vol. 44, núm. 2 (Spring 1975), pàg. 124.

- Lally, Kevin. Billy Wilder: aquí un amigo. Barcelona: Ediciones B, 1998. Pàg.440-450.

- Legrand, Gérard. Un pas de deux (Spéciale première). “Positif”, núm. 168 (avril 1975), pàg. 50-53.

- Lenne, Gérard. Sur spéciale première. “Ecran”, núm. 35 (avril 1975), pàg. 25-28.

- McBride, Joseph. The front page. “Sight & Sound”, vol. 43, núm. 4 (Autumn 1974), pàg. 212.

- Miret, Rafel. Wilder y la prensa. “Dirigido por”, núm. 312 (mayo 2002), pàg. 78-83.

- Morris, Gary. The private films of Billy Wilder. “Film Comment”, vol. 15, núm. 1(Jan.-Feb. 1979), pàg. 34-39.

- Nacache, Jacqueline. Front page : le presse comme lieu de combat. “Cinéma”, núm. 429 (févr. 1988), pàg. 14.

- El poder de la prensa. En Rentero, Juan Carlos. Billy Wilder. Madrid: Ediciones JC, 1987. Pàg. 75-98.

- Primera plana (The Front Page)(DVD). Madrid: Nacadih Video, cop. 2007.

- Rabourdin, Dominique. Spéciale première. “Cinéma”, núm. 198 (mai 1975), pàg. 112-114.

- Sikov, Ed. Billy Wilder: vida y época de un cineasta. Barcelona: Tusquets, 2000. Pàg. 656-665.

- Stevens, J.D. The unfading image from The Front Page. “Film & History”, vol. 15, núm. 4 (Dec. 1985), pàg. 87-90.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema