The Flying Deuces

Locos del aire (The Flying Deuces; A. E. Sutherland, 1939), junt amb Compañeros de juerga (Sons of the Desert; William A. Seiter, 1933) és una de les més famoses farses cinematogràfiques protagonitzada per Arthur Stanley Jefferson, més conegut com Stan Laurel, i Oliver Norvell Hardy.

La hilarant parella va ser un exitós invent de Hal Roach, propietari d’un petit estudi especialitzat en la realització de slapstick. En feroç competència amb el famós Mack Sennett (i els seus Keystone Pictures) Roach va reunir un equip de joves artistes de la pantomima: entre ells destacava Harry Langdon (amb la seva eterna actitud de nen) i Harold Lloyd novell imitador de Chaplin, després insuperable protagonista de proeses físiques al límit de l’impossible. A mitjan anys vint en els estudis de Culver City, per una sèrie de casualitats (pròpies de la irrepetible efervescència creativa del cine silent) Stan Laurel, artista britànic ex membre de la companyia de vaudeville de Fred Karno i amic de Chaplin, va trobar a Oliver Hardy, un jove actor originari de Georgia amb aspiracions cantaires i coreogràfiques (dansaires) que s’havien vist frustrades per un físic excessivament generós. El curiós contrast físic entre els dos i la perfecta asincronia dels moviments d’ambdós van donar vida a la més fructífera fàbrica de gags.

Laurel (verdader cervell del duo) passava, entre un matrimoni i un altre, totes les tardes estudiant i planejant tots els possibles sketchs que incomodessin les tranquil·les i elegants actuacions de Hardy. Aquest últim es transformava, cada matí al set, en la víctima predestinada dels diversos experiments del seu company. D’aquí van néixer el Tie Twiddle, la salutació agitant la corbata que el personatge de Hardy usava contemporàniament per a superar la seva timidesa o sortir d’alguna actuació comprometedora. O l’insuperable camara–look amb el que el mateix Gras “el Gordo” , tal com es va conèixer el personatge en les distribucions ibèriques, buscava la solidaritat del públic en front de las contínues entremaliadures del seu company, el Prim “el Flaco”. Amb imparable èxit, la parella Laurel & Hardy va superar el pas al llargmetratge i, sobretot, va aconseguir adaptar-se a la sobtada introducció dels Talkies. A partir d’un model de parla en diversos idiomes amb un paròdicament exagerat accent nord-americà, que ells mateixos havien experimentat, van aconseguir trobar, en els diversos països que importaven les seves comèdies, dobladors adequats que respectessin, i en alguns casos amplifiquessin, també els seus gags verbals: com a corol·lari, el músic Marvin Hatley va escriure el famós “Tema del Cuco”, motiu musical que anticipava l’entrada en escena de la parella, predisposant al públic a un infal·lible crescendo d’hilaritat.

Després de més d’una dècada de treball dur amb Hal Roach, Laurel va pensar de lliurar-se de les imposicions del productor per a trobar més reconeixement creatiu i econòmic. La transició va ser complexa i no va atorgar els propòsits esperats. Locos del aire va representar precisament un dels primers projectes realitzat amb una Major: la RKO Pictures. Amb la complicitat del productor executiu Boris Morros, el Prim i el Gras van recuperar l’argument del seu anterior migmetratge Héroes de tachuela (Beau Hunks; J. W. Horne, 1931), una paròdia dels films d’aventura ambientats al desert del Sàhara, on les extremes condicions climàtiques i el constant perill de ser atacats pels beduïns proporcionava l’oblit segur a totes les penes amoroses. En aquesta ex-hilarant peça finalment restaurada es pot apreciar una suma dels perfectes mecanismes còmics de la parella que, gràcies a un perfecte domini de l’espai en quatre terços va aconseguir un extraordinari èxit, també televisiu, estenent a l’infinit la seva fama i reconeixement artístic.

Ludo Longhi (UAB)

Dubto que la majoria de la joventut cinèfila sàpiga de l'existència d'una llegendària parella de còmics que en aquest país vam conèixer amb el castís nom del El Gordo i el Flaco, sobrenom d'Oliver Hardy i d'Stan Llorer. Em semblaven originals i divertits. En l'internat de capellans que em va maleducar projectaven els seus curts després de la pel·lícula dels diumenges. Sempre em feia il·lusió. Ens feien riure, inclús molt a vegades. Amb gags tan absurds com tendres. La seva glòria en el cinema mut no va ser comparable a la de Chaplin (l'artista era genial, abusava premeditadament del sentimentalisme; el personatge em queia regular), Keaton (el meu etern amor), ni al gimnàstic Harold Lloyd. Beneïdes siguin les rialles i les sensacions de la infància.

Carlos Boyero - El País.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Giusti, Marco. Stan Laurel & Oliver Hardy. Firenze : La nuova Italia, 1978.

Fernández Cuenca, Carlos. Recuerdo y presencia de Stan Laurel y Oliver Hardy. San Sebastián : Festival Internacional del Cine, 1965.

Louvish, Simon. Stan & Ollie : las raíces de la comedia : la doble vida de Laurel y Hardy. Madrid : T&B, 2003.

Mitchell, Glenn. The Laurel & Hardy : encyclopedia. London : Batsford, 1995.

Leeflang, Thomas. The World of Laurel and Hardy. Leicester : Windward, 1988.