Films bretons de Jean Epstein. Un cinema animista | Finis Terrae

Amb els seus viatges al litoral bretó, Jean Epstein dona forma a un cicle de pel·lícules que conjuga el pol més arcaic i el més modern del seu cinema: rodades lluny dels estudis, amb so directe i sense actors professionals, el cineasta experimenta amb les formes i les històries locals. 

Reivindica un cinema animista que mostra la vida de les coses no humanes i ens permet acostar-nos al món i fins i tot commoure.

Direcció - Jean Epstein 

Guió - Jean Epstein 

Fotografia - Joseph Barthes, Goesta Kottula 

Interpretació - Jean-Marie Laot, Ambroise Rouzic 

Producció - França 

Any - 1929 

Finis terrae és una pel·lícula que es troba en els límits, almenys per tres motius. El primer és el seu estatut de confí del món, d’extrem de les terres filmades, la qual cosa comporta, d’una banda, l’abolició de qualsevol infraestructura cinematogràfica clàssica, i de l’altra, l’accés a un món virginal. 

[...]  

La segona és que se situa als límits del cinema "mut", i que això implica una particularitat figurativa dels personatges. La tercera és que el seu argument està manllevat d'un fet divers, dels relats recollits per Epstein localment, a Ouessant: la ficció prima que el construeix narrativament no és fictícia, és la posada en forma lírica d'un esdeveniment que ha tingut lloc, és fins i tot, es pot pensar, una situació arquetípica d'aquest estat insular. Certament, la separació entre ficció i realitat sempre és més impura que el que la seva oposició lèxica deixa veure. Més impura, o més complexa: la separació es dóna per oposició entre l'informe i la forma: tota articulació de pla implica una formació d'una forma que ja no és exactament la realitat, sinó un punt de vista sobre aquesta; és el pla que conté la possibilitat de mantenir, en aquesta forma, una dimensió documental o no fictícia, la traça testimonial del que ha tingut lloc, un paisatge, un rostre - és exemplarment el cas de Finis terrae. 

[...] 

Aquest relat és, per moments, suspensiu, entrebancat per escenes dilatades: la pesca del goémon, el metge amb els infants escoltant un fonògraf mecànic, l’aglomeració de la població davant l’anunci d’una dificultat a Bannec… Tots aquests episodis esdevenen temporalment el centre de la pel·lícula i substitueixen l’encadenament de causes simples que condueix del tall al polze a les maniobres marítimes de salvament. Tot i que aquests exemples evoquen una realitat descriptiva, documental i social, ben present en el film, en donarien una imatge esbiaixada si no s’hi afegís que l’elecció de Bannec com un dels escenaris principals allibera, dins Finis Terrae, les relacions entre potències elementals: la força mateixa dels elements, terra, cel, mar i vent. L’espècie de solitud extrema, de societat temporal i alterada que constitueix l’agrupament dels quatre homes aïllats, figura un primitivisme, un robinsonisme de la supervivència. El desequilibri provocat per la desproporció de les matèries, la roca, la sorra, l’aigua, i la seva abundància amenaçadora, genera en el vincle entre les persones i el món físic una mena de despreniment de les formes sobre un fons d’escassetat. És una cosmogonia de la realitat, amb una grandesa animista, d’on les persones emergeixen amb una estranya insistència pura del seu ésser físic, com si s’haguessin alleugerit de tota altra psicologia que no sigui la que deriva de la duresa de l’existència i les seves necessitats elementals. Una mena de rima obsessiva entre les persones i el món, potser fins i tot amb la voluntat de convertir aquest vincle en l’objecte real de la pel·lícula. Aquest vincle no és exactament un acord, ja que cal també combatre els elements. És més aviat una unitat que travessa la inclusió de les persones en el món: l’espècie de combat, amb grans falçs, que els homes lliuren contra aquests fideus vegetals que formen el goémon, esdevé una forma de pertinença. 

Philippe, Arnaud. Finis Terrae. L’expérience des limites. A: 1895. París, 1995. Núm. 18, p. 256-263. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema 

Epstein, Jean. Jean Epstein: romans, articles et scenários bretons. Nicole Brenez, Joël Daire et Cyril Neyrat (dir.). Montreuil: Les éditions de l’Oeil, 2022. Ecrits complets, vol.4. ISBN 9782351373286. 

Philippe, Arnaud. Finis Terrae. L’expérience des limites. A: 1895. Paris, 1995. Núm. 18, p. 256-263. 

Tognolotti, Chiara. Al cuore dell’immagine. L’idea di fotogènia nel cinema europeo degli anni Venti. Bolognia: Edizione della Battaglia, 2005. L’Atalante. ISBN 9788887630305. 

Trueba, V. Cine y poesía en el pensamiento de Jean Epstein. A: Mirizio, A (ed.). Fuera del cuadro: cine, palabra e imagen en las artes moderna. Madrid: Pigmalión Edypro, 2014, p. 51-68. ISBN 9788415916345. 

Vichi, Laura. Jean Epstein cineasta 1922-1929 de la fotogènia de las imágenes a la fotogènia de lo imponderable. A: Archivos de la filmoteca: revista de estudiós históricos sobre la imagen, Valencia, 2009. Núm. 63, p.57-77.