Filmar la Resistència francesa | Le silence de la mer

Filmar la Resistència francesa

Le silence de la mer, l'opera prima de Jean-Pierre Melville i del prestigiós director de fotografia Henri Decae, tracta la relació entre un vellet, la seva neboda i un oficial nazi que es veuen forçats a acollir a casa seva durant l'ocupació de França.

El silenci envers l'hoste estranger serà l'única arma que podran esgrimir contra els valors que menyspreen i que assolen les seves vides.

Aquesta adaptació d'un relat de Vercours va tenir una gran influència en la Nouvelle Vague, i també va ser una de les pel·lícules preferides de Jean Cocteau, qui poc després confiaria a Melville l'adaptació de Les enfants terribles.

Un amateur de qualitat: El cinema francès de postguerra i Le Silence de la mer, de Jean-Pierre Melville 

Le Silence de la mer va ser un èxit crític sòlid; però el film és històricament més important pel seu mode de producció pioner i per l'emfatització de Melville en l'emprenedoria amateur. Aquest enfocament personal i artesanal, de baix pressupost, va influir directament en els llargmetratges debut d'ambiciosos cineastes joves tan diversos com La pointe courte, d'Agnès Varda (1954), Ascenseur pour l'échafaud, de Louis Malle (1958), Le beau Serge, de Claude Chabrol (1958) i Les 400 coups, de François Truffaut (1959).  

[...] 

La unió no professional de Melville i Henri Decaë, el tercer director de fotografia de Le Silence de la mer va ser, de fet, un catalitzador per al cinema francès. Decaë va florir artísticament en un ambient de rodatge d'estil documental i va demostrar que ser amateur podia afavorir la producció de llargmetratges. [...] Entre d'altres, Michel Marie ha defensat amb força la importància duradora de Decaë a partir d'una carrera iniciada amb Le Silence de la mer: “Henri Decaë va ser un director de fotografia que des del principi estava disposat a adaptar-se a les condicions de producció més precàries i audaces; i va ser ell qui va alliberar la càmera del seu trípode fix. Va fer possible la Nouvelle Vague.” 

[...] 

Mirant d’aconseguir els drets de la novel·la, Melville va informar Vercors en una carta: “He decidit jugar una carta que pot semblar-te molt arriscada. No em pots aturar a l'hora de filmar Le Silence de la mer si així ho desitjo. Només em pots aturar de mostrar-la en públic. Molt bé. Acceptaré tot el risc. Faré la pel·lícula. Si no t'agrada, la cremaré. Si, d'altra banda, t'agrada, no em pots negar el dret a mostrar-la públicament”. [...] Vercors va respondre: “No t'autoritzo a res. No et prometo res, ni tan sols l'esperança. No et concediré els drets de la pel·lícula a menys que, després d'una projecció privada, tinguis l'aprovació d'un jurat selecte”. Aquesta carta també contenia la indicació més clara fins ara que Vercors havia començat a cedir. Quasi com si fos un pensament posterior, va anotar: “Seguiré la teva feina amb simpatia.”  

Tim Palmer a Journal of Film and Video (hivern del 2007) 

Le Silence de la mer  

Amb aquest material narratiu, Melville volia crear una “pel·lícula anticinematogràfica”. Va desenvolupar, amb les seves paraules, “un llenguatge totalment d'imatges i sons, i del qual el moviment i les accions estarien més o menys desterrats.” Per a tal iniciativa estilística inusual, va trobar una inspiració molt poc bressoniana en Citizen Kane i The Magnificent Ambersons d'Orson Welles, que acabaven d'arribar i eren molt admirades a França. Com Welles, Melville col·locava curosament objectes i actors en els seus fotogrames estàtics, establint composicions de contrast agut en profunditat. Aquestes es van augmentar amb posicions de càmera i tècniques d'il·luminació inusuals per renovar contínuament els dissenys de pla estàtic: angles baixos dels actors que revelen configuracions gràfiques variades de les bigues del sostre, o rodant des de dins de la llar que amenaça ominosament d'encendre von Ebrennac en flames mentre ell parla incessantment. Els primers plans extremadament propers —especialment els dels ulls pàl·lids de Nicole Stéphane— són rars, però extraordinàriament intensos. Molts plans són força breus, a conseqüència dels retalls curts de pel·lícula amb els quals es va veure obligat a treballar, per pressupost, i estan separats per dissolucions i foses que marquen els límits de cada escena per crear un ritme de muntatge que és alhora majestuós i subtil. Només la banda sonora de Bischoff, un pastitx de riffs de música clàssica, principalment de Bach, sembla convencional i excessiva.   

Stuart Liebman a Cinéaste (tardor del 2015) 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema 

Aguilar, Carlos. Jean-Pierre Melville. Madrid: Cátedra, 2016. 

Chiesi, Roberto. Il Silenzio Del Mare: (le Silence De La Mer, 1948). Torre Boldone: Cineforum, Jan, 2013 Screen Studies Collection. 

Liebman, Stuart. Le Silence De La Mer. New York: Cinéaste, Fall, 2015 Screen Studies Collection. 

Montero, José Francisco. Jean-Pierre Melville: crónicas de un samurái. Santander: Shangrila Textos Aparte, 2014. 

Nogueira, Rui. Le Cinéma selon Melville; postface par Philippe Labro. París: Seghers, cop. 1973. 

Palmer, Tim. An Amateur of Quality: Postwar French Cinema and Jean-Pierre Melville's Le Silence De La Mer. Journal of Film and Video, Winter, 2007, vol. 59, no. 4. pp. 3-19 Screen Studies Collection. ISSN 07424671. 

Potes, Alicia; Santamarina, Antonio; Aguilar, Carlos [et al.] Jean-Pierre Melville. Buenos Aires: Festival Internacional de Cine de Mar del Plata, 2008.