Elle veut le chaos

Gran part de la seducció que desprèn Elle veut le chaos és gràcies a la manera com Côté i el seu equip –encapçalats per la director de fotografia i pel director artístic- treballen l’enquadrament, la seva organització, la cura amb la que tracten la imatge que diu més que el seu contingut, especialment fingint una bellesa rugosa i geomètrica: paisatges poblats de pals de la llum, alts cels dominant grans extensions desèrtiques, personatges tallats per uns segons plans que els dominen, l’enquadrament sembla contenir els seus elements com si es tractés d’un quadre, poc mòbil però alhora esbalaïdorament dinàmic. No és habitual que un film sigui tan obsessiu en la seva composició i que alhora, gràcies a una mena d’indiferència, se’n en surti tot evitant el manierisme i la híperestilització que acostumen a acompanyar aquesta mena d’apostes estètiques: és, sembla, com si el director no estigués filmant –com quan es diu que un escriptor no sembla que estigui escrivint- tot i que treballa amb un rigor únic per descriure el món tal i com l’envolta.

I no tracta tant un món trencat sota les lleis del realisme sinó més aviat per un món marcat de formes i imatges ja cinematogràfiques, un univers habitat per la memòria fantasmagòrica del cinema. És cert que Denis Côté no és el primer autor contemporani en adoptar aquest enfocament, ni molt menys, però potser perquè ell ha digerit millor que uns altres les seves influències, de cap manera la seva actitud és només és una positura. La principal referència, em sembla, no és tant l’estètica de Béla Tarr per exemple –tot i que suggerida-  sinó que ho és el western. En efecte, el petit grupet de cases al centre del relat és filmat com un poblet fronterer de l’Oest, i gairebé sistemàticament els personatges són descrits sota els seu porxo o als esglaons, estoics alhora que expressius, amb certa actitud estàtica i característica que recorda a Gary Cooper o Henry Fonda esperant sense protestar, amb mirada pesada i plena de tensió, la improbable ocasió de desembeinar la seva pistola. Igual que l’enquadrament, el joc dels plans i contraplans d’aquests homes muts i immòbils evoquen Sergio Leone, fins i tot el caràcter irònic de la mirada com de la seva posició davant el món, sol·licita la memòria d’un espectador còmplice.

Denis Côté sembla poc interessat en explicar una història que brilla en la seva posada en escena de fragments escampats: un seguit d’esquers que actuen com enceball fets per reviure la curiositat, el film està constituït per fragments narratius –la marxa de la mare malalta, la improbable presència en aquest lloc de prostitutes russes, els intercanvis eròtics de Coralie per telèfon, la referència al robament d’òrgans, i molts altres- dels que la suma no formarà mai la matèria d’un relat que englobi prou per justificar-los. Resulta una obra altament dispersa però d’una estranya bellesa, una mena de diamant impur amb una rara brillantor.

Barrette, Pierre. Il veut le cinéma. “24 images”, núm. 140 (2008), pàg. 53.