El desencís del proletariat

Tulitikkutehtaan tyttö - La chica de la fábrica de cerillas:

Per mitjà de la narració austera i mordaç que el caracteritza, Kaurismäki torna a la classe obrera amb el retrat d’Iris, una jove que treballa a la cadena de muntatge d’una fàbrica de llumins. Amb ella, “Kaurismäki vol exemplificar la impossible sortida d’un proletariat enganyat i explotat tant econòmicament com sentimentalment, que no té més opció que la rebel·lió i la revenja.” (Antonio Castro)

L’Iris treballa com una autòmata a una cadena de producció d’una fàbrica de llumins. És precís resistir la temptació d’associar aquesta figura de mirada absent, alienada i de gestos mecànics amb el Chaplin de Temps moderns, doncs, el film d’Aki Kaurismäki va més enllà: la vida d’Iris fora de la fàbrica és un reflex de la seva pròpia vida, on no hi ha espai per cap somriure. Les primeres imatges de la pel·lícula la mostren com un robot en el centre del seu treball, però també en el moment que surt d’aquest: en una sèrie de plànols que intenten transmetre l’idea d’una cadena, la reproducció d’un mecanisme, l’Iris se’n va de la fàbrica en autobús, llegint, com ha de fer a diari, després compra a una botiga, arriba a casa seva, prepara la taula i el menjar per la seva mare i el seu padrastre i mira la televisió mentre menja. Les imatges que el film transmet compleixen amb el doble objectiu d’apuntar a l’alienació que pateix la protagonista a casa i l’insalvable abisme que separa  les notícies mundials a la vida de la noia: la lluita dels estudiants xinesos per les transformacions socials i l’activitat de la classe dirigent; la política i la religió. Tot això té poc a veure amb l’existència d’una dona explotada dins el treball i dins de casa; laboral i familiarment. 

Crida l’atenció, tant o més que les qüestions anteriors, l’austeritat de les imatges de Kaurismäki, elaborades amb l’ajuda del fotògraf Timo Salminen. Fins llavors, els plànols han estat en general fixes, i el seu contingut fa pensar en la nuesa i la ritualitat de Bresson: d’un Bresson del proletariat, caldria afegir.  

La duració dels plànols permet observar amb deteniment l’extrema sordidesa de l’ambient: una fàbrica en la que el temps sembla estar detingut en els anys de postguerra, carrers en els que no hi ha espai per al moviment, unes cases de les que ha fugit la vitalitat per donar comoditat a la rutina, bars i clubs nocturns per desesperats. Doncs, no és d’estranyar que quan Iris es presenta a aquests locals, Aki Kaurismäki la filmi quasi igual que a la fàbrica o dins de casa seva: amb plànols fixes d’una nuesa formal cridanera, a excepció de les curtes panoràmiques que suggereixen un procés mental o fan explícit el sentit del pas del temps. 

Ángel Fernandez Santos a Emociones de contrabando. El cine de Aki Kaurismäki. Valencia: Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1999. 

Amb l’ajuda d’una “implacable immobilitat d’una càmera que sembla enganxada al terra”, Kaurismäki ens obliga a veure, ens força a mantenir la mirada, a posar la nostra atenció a les vestimentes barates i passades de moda, a la palangana en la que Iris renta els plats, als ingredients de la frugal sopa que prepara... Dosificant de forma magistral uns gestos tan fugaços com reveladors i fragments de conversacions com si fossin un preciós beuratge, s’aconsegueix que la intensitat de les poques paraules que son pronunciades es multipliqui; es multipliqui la seva brutalitat i, contra aquest horitzó autista i depriment, proliferi l’humor “sec” que se’n destil·la. La brutalitat, la solitud i l’humor absurd es barregen a aquesta, ¿com anomenar-la?: ¿tragèdia?, ¿melodrama?, ¿tragicomèdia?, ¿un conte de fades sense perdius sobre la taula? 

Kaurismäki la definia sumàriament: “Fulletó a l’aigua de roses, passada per una espècie de batedora Bresson-Ozu". A l’aigua de roses, com rosa és la basta goma de cabell que llueix l’Iris; de novel·la rosa és la seva concepció del món, a la recerca del príncep blau, i això malgrat que la seva experiència vital és el més oposat a la vie en rose del que es pot imaginar.  

Pilar Carrera a Aki Kaurismäki. Madrid: Ediciones Cátedra, 2012. 

Bagh, Peter Von. Aki Kaurismäki. Paris: Cahiers du cinéma ; Locarno: Festival International du film de Locarno. 2006. 

Bono, Francesco; Fornara, Bruno; Signorelli, Angelo [eds.]. Aki Kaurismäki. Bergamo : [s.n.], 1990. 

Carrera, Pilar. Aki Kaurismäki. Madrid: Ediciones Cátedra, 2012. 

Heredero, Carlos F. [ed.]. Emociones de contrabando. El cine de Aki Kaurismäki. Valencia: Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1999. 

Pulleine, Tim. “Tulitikkutehtaan Tytto (The Match Factory Girl)” a Monthly Film Bulletin. Vol 57, Iss 582. (Novembre 1990): p. 335.  

Ruchti, Isabelle. “Propos volés à Aki Kaurismäki” a Positif. Iss 352, (Juny 1990): p. 6-8. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema