El desencant comunista: una visió profètica? | Palombella rossa

Direcció - Nanni Moretti 

Guió -  Nanni Moretti 

Música - Nicola Piovani 

Fotografia - Giuseppe Lanci 

Interpretació - Nanni Moretti, Silvio Orlando, Mariella Valentini 

Producció  -  Nella Banfi, Angelo Barbagallo, Nanni Moretti 

Any - 1989 

El fantasma d’una generació: Palombella rossa (1989) 

1989. Si al novembre el secretari del partit Achille Occhetto anuncia la fi del PCI (Partit Comunista Italià) a la històrica conferència de Bolognina —la discussió sobre el nou partit i el nou nom, PDS (Partito Democratico della Sinistra), durarà fins al febrer de 1991—, la seva posada en escena té lloc al voltant (i interior) de la piscina d'Acireale Terme. En el temps dilatat d'un partit de waterpolo, jugadors, entrenadors, tàctiques, estratègies i públic expressen, cadascun a la seva manera, les tensions d'un passatge anunciat. I en la desorientació neuròtica del protagonista, dividida entre els records d'anys llunyans i el terror d'una consciència del present “remogut”, el “poble d'esquerra” italià es troba i es reconeix col·lectivament potser per darrera vegada. No és precisament aquell “sentiment popular” el que es posa en dubte, el que desapareix? La sensació de compartir, de cultura col·lectiva, quelcom per emocionar junts, com el final de Doctor Zhivago davant del qual es commou tota la piscina, tot i conèixer cada frase.   
 
Al voltant de Michele Apicella, líder d'un partit comunista “sense identitat”, periodistes, gurus, revolucionaris, reformistes, centristes, catòlics... Els seus fantasmes, els flaixos d'una plataforma política, aquell dimarts a la televisió del qual tothom li parla ell i ell no recorda, els segments dels seus discursos, els moviments falsos del joc —«Michele, què t’estàs inventant?». La consciència d'un mateix i de les opcions polítiques que avui s'amaguen quasi amb vergonya, les incerteses d'època —«Miro a la dreta i tiro a la dreta...». I en el que pretén ser una forma de resistència viu la confusió furiosa i dolorosa d'un passatge històric: la fi d'un moviment de masses, com el PCI, d'un món —uns mesos després serà enderrocat el mur de Berlín— de la seguretat reconfortant d'una ideologia, d'un pensament i de les seves categories. I sobretot d'una forma de política, destinada a transformar-se en un espectacle en poquíssims anys. El títol, Palombella rossa, també fa referència al waterpolo, la "palomba” és una variació del xut clàssic, un tir amb el qual es passa per sobre del porter. «Coloms no», crida l'entrenador de l'equip de Michele. Potser era la percepció del que els dirigents del partit comunista intentaven en aquell moment: «Per què no és possible el PCI al govern? Què més hem de fer?» Apicella rabia a la tribuna electoral. I en les seves converses internes dins i al voltant de la piscina no es deixa res ni ningú, com sempre ha estat el cas al cinema de Moretti, “fustigador” de les neurosis i paradoxes de la seva generació, i de tots els que compartien els seus horitzons i hàbits, aquell “poble d'esquerres” a les seves pel·lícules, i no només a les celebracions de l'Unità (diari italià lligat històricament al PCI), que reconeixia una manera comuna de parlar (i de sentir). Però aquí la ironia habitual és més severa, més dura i implacable, de vegades es converteix en ira, amargor, fins i tot impotència.   

 
Moretti troba una sublim correspondència fílmica amb l'actualitat de l'època que anticipa els seus moviments i destaca les seves paradoxes. Pensem només que Palombella rossa es va presentar al Festival de Venècia el setembre de 1989, és a dir, abans de la Bolognina i tot allò que la va prosseguir.  

 
[...]  

 
Palombella rossa és una gran pel·lícula. I no és només la interpretació formal de la realitat del seu temps el que el fa així. Revisat vint-i-tres anys més tard, continua sorprenent per la seva llibertat d'elecció, poc freqüent en el cinema italià de les últimes dècades i que el mateix Moretti ja no trobarà en les pel·lícules posteriors construïdes més sobre una idea de classicisme. El ritme obsessiu, les frases repetides i contundents: «Recordes Michele, recordes, recordes, recordes». O aquell «Marca Budavari marca Budavari marca Budavari» que l'entrenador de l'equip d'Apicella, l'encara desconegut Silvio Orlando, encara crida des de la banqueta. I «igual però diferent», «no parlo així»... totes expressions que fa anys que han entrat en el lèxic col·lectiu, en el sentit d'aquell compartir que explora la pel·lícula i, a hores d'ara sense penediments, conclou. La narració no lineal dona una idea de la pèrdua i dels “buits” que la crisi del Partit Comunista ha desencadenat a Itàlia, però també permet a Moretti redescobrir alguns espais del seu cinema, deixant-los definitivament enrere. Després hi haurà La cosa, un documental que torna al canvi del PCI arran de la discussió al voltant del nou nom, i la primera pel·lícula serà Caro Diario, una primera persona del singular en lloc d'un “jo” col·lectiu. Michele Apicella desapareix per sempre. 

Cristina Piccino a Nanni Moretti. Lo sguardo morale (2012) 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema 

Branca, Giovanna Maria. “Palombella rossa” dins Nanni Moretti: diario di un autarchico (cura: Simone Isola). Roma: Sovera, cop. 2012, pp. 106-115. 

De Bernardinis, Flavio. “Dallo spazio dell’autarchia al tempo della Sacher” dins Nanni Moretti. Firenze: Il castoro, 2002, pp. 86-109. 

Di Paolo, Paolo; Biferali, Giorgio. A Roma con Nanni Moretti. Milano: Bompiani, 2016, pp. 63-72. 

 L'Intransigenza della ragione: il cinema di Nanni Moretti (cura: Gabriele Rizza, Giovanni Maria Rossi, Aldo Tassone). Firenze: AIDA: SNCCI, 2008, pp. 24-26; 37-38; 76; 106-107; 149-151; 170-171. 

Mazierska, Ewa; Rascaroli, Laura. “We must invent a new language: Palombella rossa, La cosa and Aprile” dins The Cinema of Nanni Moretti: dreams and diaries. London; New York: Wallflower, 2004, pp. 136-146. 

Moretti, Nanni. “Deux films jumeaux: Palombella rossa et La chose” dins Nanni Moretti: entretiens (ed: Carlo Chatrian, Eugenio Renzi). [Paris]: Cahiers du cinéma; [Locarno]: Festival International du film de Locarno, cop. 2008, pp. 101-109. 

Piccino, Cristina. “Il fantasma di una generazione: Palombella rossa” dins Nanni Moretti: lo sguardo morale (cura: Vito Zagarrio). Venezia: Marsilio, 2012, pp. 212, 216. 

Valdecantos, José Miguel. “¿No era yo comunista? Recuerdo y olvido en Palombella rossa” dins El Cine de Nanni Moretti. Madrid: Jaguar, DL 2004, pp. 109-124.