Él

Els crèdits de la pel•lícula apareixen sobre una campana amb un ostentós batall que prenuncia l’escena posterior de la pel•lícula en la que el protagonista intenta matar la seva dona empenyent-la des del campanar d’una de les torres de la Catedral de Mèxic. És una de les formes més expeditives d’expressar les relacions entre erotisme i repressió religiosa que constitueixen el fons patològic del personatge central. A tot això hi tornarà Buñuel a Tristana (1970), inclòs l’explícit somni de la jove, on el batall es substituït pel cap de son Lope.

La magnífica seqüència inicial abunda en aquesta barreja de religió i sexe que constitueix una de les marques de fàbrica del cinema de Buñuel. A l’interior d’una església amb tot l’esplendor de tota la litúrgia catòlica, assistim al mandatum o lavatori de peus en Dijous Sant. Pausada i cerimoniosament, un capellà esbandeix, eixuga i besa els peus en primers plans d’intens fetitxisme. L’escena es seguida amb molt d’interès pel devot Francisco, que recorre la filera fins ensopegar per uns turmells femenins que la seva mirada i la càmera –tornant-se descaradament sobre les seves passes- comproven que es troben al final d’unes cames molt competents, servint de pedestal a un bella desconeguda.

Difícilment pot dir-se tant amb tan sobris elements. Francisco és un “perfecte cavaller cristià” –així el definirà més tard el seu confessor- i ric propietari que als seus quaranta i escaig anys segueix verge i va a l’església regularment. Viu a una casa d’estil modernista que el seu avi va encarregar impressionat pel que va veure a l’exposició Universal de París i que en molts aspectes recorda en el seu exterior a una sàdica fortalesa feudal. Un dels personatges aventura que la casa de Francisco “sembla guiada pel sentiment, per l’infinit” mentre que el pare Velasco evoca el caràcter capriciós del seu pare i les angulacions de la càmera accentuen el més insòlit d’una arquitectura emparentada amb aquell modern style que Dalí va definir com “realització dels desitjos solidificats” i “eclosió majestuosa de tendències eròtic-irracionals inconscients”.

Tot aquest quadre patològic de Francisco ens l’ensenya com un paranoic, tenaçment entestat en interpretar la realitat en funció dels seus deliris. Aquesta patologia –estretament lligada a la repressió sexual degut a les seves creences religioses- es desencadena quan comença a freqüentar l’església només per veure la dona que el va fascinar a la cerimònia del lavatori de peus i que s’anomena, significativament, Gloria. La dona resulta ser la promesa d’un amic seu, l’enginyer Raúl, i els convida a tots dos a casa seva quan s’assabenta que es casaran aviat.

La festa es desenvolupa d’acord amb els característics sintagmes de Buñuel, ja presents en bona mesura a L'âge d'or (1930), inclòs el petó –en aquest cas de Francisco i Gloria- entre les estàtues del jardí. Seqüència que es talla de manera brusca per expressar subliminalment allò succeït: unes barrines exploten en un aixecament de terres que dirigeix Raúl per la construcció d’una pressa. El bigoti que llueix l’enginyer deixa constància que ha passat el temps i les seves paraules a un company que el convida a baixa a la capital ens confirma allò que sospitàvem, al confessar-li: Mèxic ja no m’atrau.

Aquesta característica forma de narrar, fragmentàriament, deixant que l’espectador faci les seves càbales en els intersticis de les el•lipsis, es fa extensiva a la resta de la pel•lícula, que desenvolupa Gloria davant Raúl mitjançant l’ús del flashback que François Truffaut no ha dubtat en qualificar de magistral. La dona va explicant al seu antic promès el turmentós itinerari del seu matrimoni amb Francisco, començant per la nit de noces a Guanajuato, bressol de la família d’ell. Buñuel ha aprofitat l’ambient tortuós que li donava aquesta ciutat per retratar el psiquisme del protagonista: No m’agrada l’espectacle de la mort –ha confessat el director de Calanda- però, alhora, m’atrau. Les mòmies de Guanajuato, a Mèxic, assombrosament conservades gràcies a la natura del terreny en una mena de cementiri, em van impressionar extraordinàriament. Es veuen les corbates, els botons, el negre sota les ungles. Sembla com si pogués anar a saludar un amic mort fa cinquanta anys”.

Sánchez Vidal, Agustín. Luis Buñuel. Madrid: Cátedra, 1991.
 

- Aranda García, José Francisco. Luis Buñuel: biografía crítica. Barcelona: Lumen, 1975.

- Baxter, John. Luis Buñuel: una biografía. Barcelona [etc.]: Paidós, 1996.

- Benhaïm, Safia. La tour prend garde. “Vertigo”, núm. 18 (mars 1999), pàg. 73-75.

- Buñuel, Luis. Mi último suspiro. Barcelona: Plaza & Janés, 1997.

- Dumont, Pascal. Él. “Cinéma”, núm. 307-308 (juil.-août 1984), pàg. 39-40.

- Él (DVD). Valladolid: Divisa Home Video, DL 2002.

- Él. En Ballabriga Pina. El Cine de Luis Buñuel según Luis Buñuel. Huesca: Festival de Cine de Huesca, 1993. Pàg. 116-122.

- Él. En Fuentes, Víctor. Buñuel en México: iluminaciones sobre una pantalla pobre. Teruel: Instituto de Estudios Turolenses, Diputación Provincial de Teruel: Gobierno de Aragón. Departamento de Cultura y Educación, cop. 1993. Pàg. 116-123.

- Él. En Sánchez Vidal, Agustín. Luis Buñuel. Madrid: Cátedra, 1991. Pàg. 181-186.

- Él: fetichismo y paranoia. En Evans, Peter William. Las Películas de Luis Buñuel: la subjetividad y el deseo. Barcelona [etc.]: Paidós, 1998. Pàg. 109-120.

- Král, Petr. Le cinéma retrouvé. Él. Les apparences et l'abîme. “Positif”, núm. 283 (sept. 1984), pàg. 68-69.

- Lemarié, Yannick. Dans la tête de Él, dans la tête de Narcisse. “Positif”, núm. 581-582 (juil-août 2009), pàg. 34-36.

- Lindrat-Guigues, S. Él. Le plaisir de l'escalier. “Positif”, núm. 391 (sept. 1993), pàg. 84-88.

- Luis Buñuel: news readings. Peter William Evans, Isabel Santaolalla (ed.). London: British Film Institute, 2004. Pàg. 178-182.

- Montagne, Albert. L'amour fou chez Buñuel, vision surréaliste de l'hispanité. “Les Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 77 (avril 2005), pàg. 91-95.

- Oms, Marcel. Don Luis le Mexicain. “CinémAction”, núm. 56 (juil. 1990), pàg. 68-73.

- Sánchez-Biosca, Vicente. Escenas de liturgia y perversión en la obra de Buñuel. “Archivos de la Filmoteca”, núm. 35 (jun. 2000), pàg. 8-25.

- Tesson, Charles. La chair et la farce. “Cahiers du Cinéma”, núm. 464 (févr. 1993), pàg. 40-44.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema