Dossier Film (INCLÒS A Cinema clàssic)
Die letzte Chance
Fitxa tècnica
La crítica diu
Leopold Lindtberg va néixer a Viena l’1 de juny de 1902. Amb gran afició per la música i a l’art, va abandonar ambdues coses per a dedicar-se al teatre, on va debutar per primera vegada en 1924, davant del públic berlinès, sent deixeble del famós actor Josef Dannegger. Després, sense abandonar les tasques interpretatives, passava a les de director d’escena, i en 1927 ja ocupava el càrrec d’ajudant del Píscatorbühne, de Berlín.
Aquí es va dedicar a cultivar el teatre marxista, pel que l’adveniment de Hitler al poder el va fer traslladar a Suïssa, l’únic país que semblava segur vers les annexions del nazisme que s’aveïnaven. I allà va realitzar la seva primera pel·lícula de consideració, Jäo-soo, ja que la realitzada l’any 1932, encara a Alemanya amb el títol Wenn zwei, no havia passat de ser un curtmetratge, fet a mode l’assaig, i aprofitant les experiències teatrals en les quals van utilitzar el cinema per a aconseguir efectes renovadors i revolucionaris en l’escena.
Però el seu veritable primer èxit cinematogràfic va ser gràcies a un film policíac, L’inspector Studer, on apareix ja un perfecte domini de la tècnica cinematogràfica. A aquest el va seguir el d’ambient militar, Füsilier Wipf, on ja apareixia unit al gran equip que hauria de donar els seus millors triomfs al cinema suís: el guionista Richard Schweizer, l’operador Emil Berna, el decorador Robert Furrer i el compositor Robert Blum. I Cartes d’amor perdudes, presentada a la Biennal de Venècia en 1941, on va ser guardonada amb la Gran Copa, va significar la consagració definitiva del director del cinema suís.
Vivanco, José Manuel. Galería cinematográfica: 19 artistas. Madrid: SIPE, 1960.
Bibliografia
Schweizer, Richard. La última oportunidad. Madrid: Carlos-Jaime, 1947.
Vivanco, José Manuel. Galeria cinematográfica: 19 artistas. Madrid: SIPE, 1960.
Die letzte Chance és, sense cap mena de dubte, una de les pel·lícules més importants de la història del cinema suís. Presoners dels alemanys, un tinent britànic i un sergent americà s’escapen d’un tren al nord d’Itàlia l’any 1943. Tot seguit ajudaran a refugiats jueus a creuar la frontera cap a Suïssa.
Rodada el 1944, en plena guerra, Die letzte Chance s’interrogava “en calent” sobre la qüestió dels refugiats i la problemàtica política d’asil suïssa durant la guerra. Aquest fet va comportar que la producció del film tingués força dificultats amb el govern malgrat que, segons el director, “la història de la pel·lícula no és més que un conte de fades inofensiu en comparació amb els fets reals. (...) No és una pel·lícula per aquells que han conegut la desgràcia sinó per tots els altres, els afortunats, els que se n’han lliurat, per tal que els inciti a la reflexió”.
Després de ser vista per més d’un milió d’espectadors a Suïssa, Die letzte Chance va guanyar un dels Grans Premis del Festival de Cannes el 1946 i un Globus d’Or als Estats Units on, distribuïda per MGM, va tenir un gran èxit.
Die letzte Chance va ser produïda per Praesens-Film, una productora fundada el 1924 per Lazar Weschler i Walter Mittelholzer que esdevindrà, a partir dels anys 30, la més important del país. Internacionalment reconeguda per pel·lícules com Marie-Louise (Oscar al millor guió el 1946) o Die Vier im Jeep (Os d’Or a Berlín el 1951) del mateix Leopold Lindtberg, Die Gezeichneten (The Search) de Fred Zinnemann (Oscar al millor guió i Oscar al millor actor revelació el 1949), Heidi de Luigi Comencini (premiada a Venècia el 1952) i Es Geschah am Hellichten Tag (El Cebo, 1958), seleccionada a Berlín, actualment la productora encara existeix i es dedica essencialment a la distribució.
Frédéric Maire (Cinémathèque suisse)