Derives del musical als suburbis britànics

Mosaic audiovisual de records sense continuïtat cronològica, el film es construeix com un collage articulat a través de la música, nexe d’unió entre les diferents escenes tractada amb total llibertat. Els personatges de Davis canten, com per inèrcia, les cançons populars que han acompanyat la seva infància marcada per un pare tirànic. Retrat detallat, també, de la vida de la classe treballadora al Liverpool dels anys 50.

VEUS DISTANTS: la música com a relat

Entre 1976 i 1983, Terence Davies havia dirigit tres curtmetratges completament independents, en blanc i negre i autobiogràfics, agrupats el 1984 com a The Terence Davies Trilogy. El seu primer film ‘professional’ és Veus distants, encara vives, i incideix en un estil similar, ara en color i a partir dels records dels altres, dels seus pares, familiars i amics. És un musical sense ser un musical, o com entenem aquest gènere quan parlem de Vincente Minnelli, Jacques Demy o Baz Luhrmann. És un film sobre la transmissió oral, a partir de les cançons, de les vivències de la comunitat. Davies, amb un estil tant auster com emocionant, captura les persones que canten en un pub, a casa, a un funeral. La transmissió de la experiència col·lectiva a través de la música com no s’havia fet mai a una pel·lícula, alhora que un retrat esfereïdor dels traumes familiars, del maltractament físic i psicològic i de la vida als barris de classe treballadora al Liverpool dels anys 50.

Quim Casas

Segurament una de les rares "revelacions" d'aquest festival, encara que Terence Davies no sigui un principiant per haver dirigit prèviament una trilogia de curtmetratges coronats per premis internacionals. Distant Voices, Still Lives és el primer dels seus treballs en arribar tan ràpidament a una presentació internacional com és el Festival de Cannes. Autodidacta, Terence Davies presenta una pel·lícula molt representativa d’un cinema anglès personal, on l’autor afirma la seva presència amb força i que ha estat fomentada per l’acció del British Film Institute i Channel Four Television, els seus dos productors. Aquí hi ha una originalitat i un rigor allunyats de qualsevol compromís comercial que sens dubte no podria expressar-se en un altre marc. Tot i així, la pel·lícula és la demostració perfecta que quan hi ha un projecte cinematogràfic real i el seu autor sap dur-lo a terme amb un ajustament de tots els components, l’espectador no només pot estar preocupat, sinó fins i tot aclaparat per la força que Terence Davis pretén expressar. 

Construït com un díptic, les dues parts del qual es van produir amb dos anys de diferència amb la mateixa coherència estètica, però amb una accentuació del temps en certs rostres, Distant Voices (memòria en trossos, arrebats, d’una infantesa ferida, dominada per un pare repressiu), Still Lives (més enllà del dolor, existeixen vincles familiars, fins i tot en la memòria d’un pare difunt) comença amb una escala molt llarga que pot semblar insuportable si el desenvolupament del pla en el canvi de marc no ho justifica del tot. (...) El film actua com un escenari de moments simbòlics (les celebracions o reunions familiars, que són nombroses: primer matrimoni d'Eileen, germana gran; Nadal, mort del pare; naixement del nadó de Maisie, germana petita; casament de Tony, el germà petit...), moments diaris (esmorzars, sopars, preparació de cavalls, escolta habitual de la ràdio...), i un nombre molt limitat d’escenaris que ordenen la vida d’aquesta família de Liverpool (la casa i el pub, sobretot; l’església; la platja de Formby; l’hospital). 

En una història acrònica on les imatges del passat arriben a cops, per associacions, records difusos o amb una precisió violenta, la música popular té un paper fonamental. A aquesta família de treballadors li agrada cantar a la vida quotidiana mentre realitza una tasca domèstica o amb motiu d’una celebració solemne. Aquesta capacitat de cantar melodies populars i/o clàssiques (Vaughan Williams, Benjamin Britten) també és el seu orgull (quan Eileen arriba tard al búnquer de bombes, el seu pare li dóna una bufetada... i li demana que canti). Un mitjà per conspirar contra esdeveniments, aquestes cançons semblen ser els únics moments –amb prou feines– de plaer, d’existència, d’una família de la qual Terence Davies ens elabora un terrible memoràndum al llarg de trenta-cinc anys. Punyent i profundament original, Distant Voices, Still Lives acaba de nit, després d’una cerimònia de casament.  

Niogret, Hubert. (Jul/Aug 1988). Distant Voices, Still Lives. Positif; ParÍs, Iss. 329/330, p. 72. 

Casas, Quim (ed.). (cop. 2008). Terence Davies: los sonidos de la memoria. Donostia: Festival Internacional de Cine de Donostia-San Sebastián, Filmoteca Vasca-Euskadiko Filmategia, 321 p. 

Dixon, Wheeler W. (cop. 2001). Collected interviews: voices from twentieth-century cinema. Illinois: Southern Illinois University Press, 241 p. 

Everett, Wendy. (2004). Terence Davies. Manchester; New York: Manchester University Press, 246 p. 

Koresky, Michael. (2014). Terence Davies [en línia]. Illinois: University of Illinois Press, 185 p. Recuperat de: https://ebookcentral.proquest.com/lib/icec-filmoteca/detail.action?docID=3414395.  

Levy, Emanuel. (cop. 2015). Gay directors, gay films?: Pedro Almodóvar, Terence Davies, Todd Haynes, Gus Van Sant, John Waters. New York: Columbia University Press, 378 p. 

Rosenstone, Robert A. (ed.). (1995). Revisioning history: film and the construction of a new past. Princeton: Princeton University Press, 245 p. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema.