Days of Heaven

Quan vaig arribar a Canadà, on es rodava Days of Heaven, vaig comprovar que Malick sabia molt de fotografia, fet poc freqüent entre els directors de cinema. El seu sentit visual és excepcional, la seva cultura pictòrica també. La comunicació entre un realitzador i un director de fotografia acostuma a ser ambigua i confusa, perquè la majoria dels realitzadors desconeixen els aspectes tècnics. Amb Terry, en canvi, el diàleg resultava fàcil. Anava sempre directament al fons de cada problema. I no només em va permetre fer allò que sempre havia volgut fer —no utilitzar gairebé cap llum d'estudi en una pel•lícula d'època—, sinó que em va empènyer en aquesta direcció. Per això va resultar molt excitant treballar amb un director com ell.  Days of Heaven no va ser preparada amb rigidesa. Moltes idees interessants es van desenvolupar sobre la marxa. Això deixava marge per a la improvisació, i podíem treure profit de les circumstàncies.

El nostre treball va consistir bàsicament a simplificar la fotografia, a depurar-la de tots aquells efectes artificiosos del passat recent. El nostre model era la fotografia del cinema mut (Griffith, Chaplin, etc.), que recorria a la llum natural freqüentment. En els interiors de dia emprem llum de finestra, com en Vermeer; en els interiors de nit, molt poca il•luminació, una sola llum per regla general. Days of Heaven ve a ser, doncs, un homenatge als creadors d'imatges del cinema mut, als qui admiro per la seva simplicitat, per la seva falta de refinament. El cinema es va fer molt sofisticat a partir dels anys trenta i durant les dècades que van seguir. Com en gairebé totes les meves pel•lícules, les influències es perceben clarament; en aquest cas, la pintura americana: Wyeth, Hopper. Però sobretot, tal com indiquen els títols de crèdit, ens van inspirar els grans fotògrafs-cronistes de l'època, dels qui posseïa Malick nombrosos llibres. Les nostres imatges, gràcies al muntatge de Bill Weber, van adquirir després una cadència gairebé musical, com una simfonia, amb andante, maestoso, amb staccatos, tremolos, etcètera.

La llum a França és molt suau i matisada, perquè gairebé sempre un matalàs de núvols ho cobreix tot; per aquest motiu el treball en exteriors sigui fàcil, els plans s'harmonitzen entre si en el muntatge sense dificultat. A Amèrica, en canvi, l'aire és més transparent i la llum resulta més violenta. Quan un personatge es troba a contrallum del sol, apareix totalment a les fosques; llavors, el que s’acostuma a fer és compensar i omplir aquesta àrea en l'ombra amb llum d'arc. Malick i jo vam pensar que seria millor no compensar gens i exposar més aviat per a l'ombra, amb la qual cosa el cel sortiria sobreexposat, "cremat", perdria la seva coloració blava. Malick, igual que Truffaut, segueix la tendència actual —duta en aquest cas al paroxisme— d'eliminar colors. El cel blau li molesta, fet comprensible quan dóna als paisatges filmats de dia un toc de targeta postal, de vulgar publicitat turística. 

L'equip de decoració, atrezzo i vestuari es va coordinar per seleccionar colors composts; poc brillants. Patricia Norris va aconseguir teles i vestits vells per evitar aquest aspecte sintètic que caracteritza a la roba confeccionada per les sastreries dels estudis. Fisk va construir una mansió autèntica, per fora i per dins: no es va limitar a aixecar una façana, com s’acostuma a fer. El color dels interiors era també el de l'època: marró, caoba, fusta fosca. Les teles blanques de cortines i llençols van ser passades per te, per donar-los la tonalitat de cotó cru sense la brillantor excessiva dels blancs moderns. I és que no es pot fer una bona fotografia, una fotografia amb estil, si l'escenògraf, el dissenyador del vestuari i l'encarregat de l’atrezzo no col•laboren, si es posen coses sense solta ni volta davant de la càmera. Molts en el nostre ofici creuen que el director de fotografia ha de preocupar-se únicament de la càmera i de la tècnica. Jo penso al contrari, que ha de treballar en perfecte acord amb els responsables de decorats, vestuari, utillatge.

Almendros, Néstor. Días de una cámara. Barcelona: Seix Barral, 1990.