The Conversation

Coppola va desenvolupar la idea d’una pel•lícula sobre un expert en vigilància pel so, basada fins a cert punt en Hal Lipset (del que es fa esment en la pel•lícula, i el nom de la qual apareix en els títols en qualitat d'assessor), i inspirada en Blow-Up, d'Antonioni. Les novel•les de Hermann Hesse li havien causat una profunda impressió, i com a homenatge a El llop estepari, li va posar el nom de Harry al seu personatge principal. El cognom, Caul, es va inspirar en l'error tipogràfic d'una secretària — Caul en lloc de Call. Francis es va aprofitar de la falta i va retenir l'ortografia Caul.

A més d'un nom, Coppola va prendre prestada una atmosfera d’El llop estepari. Hi ha diversos lligams amb l'estudi detallat que fa Hermann Hesse d'un home solitari que busca la immortalitat a més de la seva joventut perduda. «Perquè no era un home sociable,» diu el narrador sobre Harry Haller a El llop estepari, «de fet, era insociable fins a un punt que jo mai havia experimentat prèviament en cap altra persona.» La mateixa descripció és vàlida per a Harry Caul. L'estratègia de Hesse i de Coppola és idèntica en el seu objectiu d'extrapolar un comentari sobre la societat contemporània a partir de la història individual d'una persona. «La malaltia anímica de Haller no és l'excentricitat d'un individu, sinó el mal dels propis temps.» Tant Haller com Caul pateixen d'una consciència turmentada per les seves creences religioses,   la protestant i la catòlica, respectivament. Igual que el seu homònim, Harry a The Conversation es desespera en trobar allò que Hesse diu «el camí del diví,» tret que aquest pugui ser la música que de tant en tant aporta harmonia a la seva existència. Com ell, també Harry Caul necessita amor, i no obstant això mostra la seva faceta desagradable als que més valora. Tots dos homes manifesten un cansament de la vida que a The Conversation apareix en marcat contrast amb l'energia de la societat americana moderna.

La reacció de Harry davant del sexe i de la violència és essencialment passiva, amb l'excepció del seu únic intent patètic de lluitar amb els guardes de l’Embarcadero Center. La forma de The Conversation es correspon als mètodes lents i astuts dels experts en vigilància professional. El procés pel que Coppola desbota la personalitat de Harry Caul està sincronitzat amb el procés pel qual desxifra la misteriosa conversa a Union Square, gairebé com si anessin dues cintes executades de manera simultània en un magnetòfon. El diàleg durant les darreres cinc bobines de la pel•lícula no arriba a ser més que unes quantes frases i exclamacions, fins que desapareix per complet, deixant a l'espectador lliure per concentrar-se tant en la banda sonora com en les imatges. La famosa presa inicial fixa el delicat equilibri entre la visió (el punt de vista de la càmera, la imatge del públic) i el so (les ràfegues de paraules que Harry recull durant el transcurs del seu treball.)

Tenim la impressió de descendir a una velocitat escassament perceptible dins d’Union Square, en Sant Francisco, amb la seva activitat d'un migdia assolellat d'hivern. Com tots els grans directors, Coppola recela del zoom en totes les circumstàncies, excepte les més excepcionals — la primera presa en The Godfather (1972), per exemple. Una vegada més, se serveix bé del zoom motoritzat; el seu ritme lent, uniforme, ens atreu cap a una conspiració compartida, igual que ho fa el zoom que porta a la cambra d'hotel al principi de Psycho (Alfred Hitchcock, 1960). Més que en Hitchcock, l'espectador pensa en Antonioni a mesura que la pel•lícula es va desenvolupant. Igual que el director italià, Coppola deixa que els seus personatges surtin de la pantalla abans de seguir-los amb la càmera, donant forma a una consciència d'espai psicològic — i també de tensió — que va més enllà de la imatge immediata. El soroll de la ciutat s'apaga; Harry viatja amb metro i amb autobús, sense sortir d’allò que els novel•listes victorians en deien “Brown Study” un estat de decaïment i sense entrar plenament en el seu entorn. Aquest ritme fonamentalment europeu podria explicar per què The Conversation va causar més admiració fora d'Estats Units.

Cowie, Peter. Coppola. Madrid: Libertarias/Prodhufi, 1992.