The Comfort of Strangers

El primer que cal tenir en compte a l’hora d’enfrontar-se a aquest film d’estranya i atractiva morbositat, és la visualització de la ciutat de Venècia, ala que Schrader, amb l’ajuda del fotògraf Dante Spinotti i del decorador Gianni Quaranta, presta un inequívoc aire oriental, a to amb la primitiva idea de fer d’ella l’escenari d’un conte pervers situat a una terra estranya, equidistant de les civilitzacions oriental i occidental.

En aquest sentit, Schrader combina amb elegància i agudesa la mirada tòpica del viatger (facilitant nombrosos moments de targeta postal, necessaris per entendre millor la dicotomia) amb els apunts d’una altra realitat soterrada que no guarda cap relació amb la mirada del viatger presumptament iniciat (quan Mary comenta, en veure l’ambient del bar venecià, que “aquesta és l’autèntica Venècia” està caient en el tòpic del viatger saberut i igualment estafat): l’altra Venècia, l’altra realitat veneciana, és mostrada/suggerida per Schrader amb una inquietant mobilitat de la càmera que, quan és necessari, alterna la ruptura de la lògica del punt de vista del viatger amb l’atractiu d’allò tortuós. Recòndit, arribant fins i tot a crear certa irrealitat: quan la parella xerra a la terrassa d’una cafeteria d’una plaça s’elimina absolutament el soroll de fons, com si no existís ciutat ni ambient; quan l’acció es desenvolupa per vies aparentment convencionals, sempre hi ha un inserit d’una altra acció inquietant i simultània; quan la parella visita una església, hi ha un tràveling d’aproximació cap a ells que trenca la convenció de la versemblança sense que res hi passi, excepte el moviment. Però hi ha, sobretot, un gran moment: Mary els hi demana a dues dones que els facin una fotografia; la dona que ha agafat la càmera els enquadra frontalment, però Schrader insereix a continuació una foto fixa, en virat blanc i negre, dels dos amants vistos des d’una perspectiva lateral. Es pot expressar millor l’anòmal per una parella de vacances fent-se fotos pels carrers de Venècia?

Aquesta interrupció de la lògica, seca com un curtcircuit, no suposa una imatge inquietant, una perversió de la mirada? Però el que s’està posant contínuament en escena és la possibilitat d’una segona realitat, que afecta per igual a les conductes i als estereotips; una barreja de mirades estàtiques occidentals i mòbils suggeriments orientals que tenen com a objectiu el frenesí sexual: fins que no coneixen la parella formada per Caroline i Robert, Colin i Mary es comporten amb afectació i distància, a partir de la primera trobada viuen un fastuós carnestoltes de carn delimitat per la influència del misteriós palazzo on semblen coordinar i decidir el seu comportament sexual, filmat per Schrader, i això és el que importa, amb distància crítica del moralista, l’apropament de l’obsés, la ingenuïtat del turista seduït per la bellesa de l’ambient, la por davant d’allò desconegut i l’atracció pel conte cruel, recolzat per l’exemplar performance de Christopher Walken, qui personifica un dels personatges més verinosos creat per la ploma britànica dels darrers temps.

Tot combinant lluminositat i crepuscle, Venècia es converteix, a The Comfort of Strangers, en un malson amb més cos que a la titubant Don’t Look Now (Nicolas Roeg, 1971), encara que el sentiment d’estranyesa estigui millor expressat, per exemple, a una magnífica pel·lícula de Mario Soldati anomenada La mano dello straniero (1954): la cruïlla on Orient i Occident entrecreuen o intercanvien el seu mòrbid petó atemporal, és la mateixa que serveix per emmarcar l’intercanvi sexual considerat com un variat catàleg d’opcions sadomasoquistes: a la navalla empunyada per Christopher Walken al final del film pren cos un rovellat cultural que va des de la primitiva capella Ducal i les ombres de les velles opulències de Pesaro o Farsetti, fins a les teles de Longhi i Turner: i una morbositat, plena d’ambivalència sexual, amb revenja inclosa, on la commedia dell’arte es vesteix amb vestits d’Armani, acceptant una mena de cultura de l’eventualitat, una apoteosi de la seducció, com diria Lipovetski.

Latorre, José María. El placer de los extraños: ver Venecia... y morir. “Dirigido por”, núm. 191 (mayo 1991), pàg. 30-33.