Comèdia moderna. La ‘Lubitsch Touch’

El toc Lubitsch

Des de la seva consagració internacional amb El abanico de Lady Windermere, Ernst Lubitsch va passar a encapçalar la nòmina daurada del gènere de la comèdia. En afortunada definició del crític Herman G. Weinberg existeix un toc Lubitsch, una espurna imaginativa que transcendeix una acció aparentment quotidiana per transformar-la en una perspectiva insòlita de la realitat. 

Ninotchka té el seu punt de partida argumental en una situació que podria ser real però que ben aviat adquireix les característiques d'una faula. El context històric en què la pel·lícula va ser produïda era el del 1939 i Hollywood va voler deixar clares les distàncies que separaven els Estats Units dels possibles aliats comuns en la lluita contra el nazisme. Des dels anys de la revolució soviètica, el cinema americà havia mostrat la seva flagrant oposició a l'ideari comunista sota l'aparença de diversos gèneres. El més immediat era el documental de propaganda, però tampoc es podia menysprear la capacitat satírica de la comèdia. Sobretot quan, darrere el guió s'hi trobava una ploma tan vidriòlica com la de Billy Wilder, el futur realitzador d’Uno, dos, tres. Així com els soviètics havien fet Les aventures de Mr. West al país dels bolxevics, la Metro no va dubtar a promoure aquest viatge d'uns funcionaris comunistes a la corrupció occidental. El pretext era la venda d'unes joies de la Corona tsarista, però la figura clau era la d'una atractiva comissària política que garantiria la incorruptibilitat de l'operació. 

L'acció transcorre en un hotel i ben aviat es fa evident la debilitat de l'esperit militant dels funcionaris davant la diversitat d'ofertes que la corrupció occidental els posa en safata. La comissària sembla un os més difícil i, durant la primera part del film, Greta Garbo fa honor al seu hàbit de no riure davant les càmeres. Però, davant seu, la temptació es disfressa de gigoló i la integritat de la doctrina marxista -legitimada per una fotografia de Lenin que la protagonista col·loca a la seva tauleta de nit- pateix irremeiables escletxes. L'ideari de la Metro tampoc deixava lloc als dubtes, però l'habilitat del film permet transgredir uns acudits ideològics avui més vigents que mai amb la subtilesa d'una posada en escena que juga constantment amb les segones intencions, els sobreentesos i les accions que transcorren fora de camp, darrere de portes que s'obren i es tanquen frenèticament. 

Riambau, Esteve (9 de juliol de 1995). El toc Lubitsch. Avui. Recuperat a: https://pandora.girona.cat/viewer.vm?id=0001127259&page=76&search=NINOTCHKA&lang=ca&view=hemeroteca 

Alfonso, Ramón. (2019). El Universo de Ernst Lubitsch. Madrid: Notorious, 443 p. 

Binh, N. T.; Viviani, Christian. (2015). El Cine de Lubitsch. Madrid: T&B, 262 p. 

Eyman, Scott. (1993). Ernst Lubitsch. New York: Simon & Schuster, 414 p. 

Lubitsch, Ernst. (1975). Ernst Lubitsch's Ninotchka: starring Greta Garbo, Melvyn Douglas. New York: Darien House, 256 p. 

Lubitsch: [núm. monogràfic]. Nickel Odeon: revista trimestral de cine, 18 (primavera 2000), 190 p. 

McBride, Joseph. (2018). How did Lubitsch do it?. New York: Columbia University Press, 561 p. 

Spiess, Eberhard. (1974). Ernst Lubitsch y sus filmes. Valladolid: [Semana Internacional de Cine], 40 p. 

Weinberg, Herman G. (1973). El Toque Lubitsch. Barcelona: Lumen, 375 p. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema.