Dossier Film (INCLÒS A Joc de miralls)

Colegas

Fitxa tècnica

Direcció Eloy de la Iglesia
Guió Eloy de la Iglesia i Gonzalo Goicoechea
Fotografia Hans Burmann i Antonio Cuevas
Interpretació Antonio Flores, Rosario Flores, José Luis Manzano, José Manuel Cervino, Queta Ariel, José Luis Fernandez Eguia, Ricardo Márquez, Francisco Casares, Pedro Nieva Parola, Isabel Perales, José Luis Fernández 'Pirri', Antonio B. Piñeiro, Enrique San Francisco
Producció Espanya
Any 1982

La crítica diu

 

Colegas és una història que participa de molts dels projectes anteriors assenyalats per Eloy de la Iglesia. Les aventures dels tres amics (Antonio González, Rosario González i José Luis Manzano) que viuen a un barri perifèric madrileny, estan narrades a l’alçada de la seva mirada, des del punt de vista de les classes populars. Subjectes d’una situació socialment adversa i subjectes a ella, joves en atur que ho són al seu pesar (tots dos busquen feina) com al seu pesar han d’obrir les navalles per atracar una botiga (el que produeix intensos vòmits en un d’ells), els col•legues són gent legal, la il•legalitat els hi ve imposada des del seu exterior.

Necessiten diners per un avortament que la noia no desitja, però això no significa la condemna de l’avortament, sinó les sagnants condicions clandestines amb que aquest es practica i la seva acceptació sota altres més favorables. Trafiquen amb haixix no com activitat sinó com únic mitjà d’obtenir diners ràpidament, tot i que admeten el tràfic i el consum. La seva compulsiva sexualitat els posa davant de fets difícils, però la llibertat sexual s’afirma durant tota la pel•lícula (quan van a la sauna homosexual marxen violentament no pels jocs d’aquests sinó per haver de guanyar diners forçant una opció sexual diferent a la seva), i aquesta llibertat es respira amb les freqüents i divertides masturbacions.

 

 

Es relacionen amb bandes organitzades de delinqüents, però només per mirar la seva agenda de contactes que els portin als diners. Colegas és una pel•lícula on es vol enunciar una moral de l’oprimit , una ètica de la víctima. Molt ben elaborada, potser la millor elaborada de totes les d’Eloy de la Iglesia, hi ha en ella una menor identificació dels personatges amb els atributs, un menor esquematisme. La posada en escena és correcta, la planificació notable (la seqüència del dinar familiar que comença amb un primer pla d’un plat de menjar fins enquadrar gradualment, després d’una curta espera plena de sorolls, a tota la nombrosa família, és magnífica) amb predomini dels nuclis, de les xarneres del relat, sobre la catàlisi.

És més sòlida també en els raccords, manteniments de l’eix, etc...on es respecten les regles clàssiques. Subsisteix el recurs més contingut a la retòrica del melodrama, igual que les dosis d’humor, i aquest voler explicar-ho tot, aquest míting febril on inscriure principalment els problemes que genera l’avortament i després l’atur, la delinqüència, la lliure sexualitat, les drogues, els llaços de camaraderia del lumpen, la incomprensió dels pares.

 

 

I roman l’aforisme, la moralitat fatal, el destí. Algú ha de morir. Eloy de la Iglesia mata els seus herois no per dissuadir a l’espectador que, identificat amb ells, emprengui les mateixes aventures sinó més aviat és una fórmula narrativa conseqüència de la segregació melodramàtica, posada per indicar el límits reals? Que aquestes inevitablement contenen.

Tanmateix, Colegas seria el desenvolupament complet de Navajeros (Eloy de la Iglesia, 1980), presenta una preocupant desviació respecte el model original del pamflet: es mitiga la radicalitat. La lluita per la vida dels seus personatges de ficció ja no es confronta amb les “forces repressives” o amb el punt de vista del poder genèricament entès. Aquests, al contrari que a la majoria de les seves pel•lícules, no es materialitzen narrativament. La lluita dels col•legues es produeix entre ells mateixos, com volent separar els bons col•legues dels mals col•legues. Els joves es barallen contra traficants majors, pistolers, opulents negociants del subsòl, contra un corpus mafiós. Colegas queda així com la més constitucionalista (dit en termes no pejoratius) de les seves pel•lícules.

 

Ponc, Vicente. Colegas. “Contracampo”, núm. 31 (nov.-dic. 1982), pàg. 69-70.

 

 

Bibliografia

 

- Breysse, Maxime. Le Cinéma "quinqui" selon Eloy se la Iglesia: corps à corps érotique et polítíque dans Navajeros, Colegas, El pico et El pico 2. Paris: Publibook, 2011.

- Conocer a Eloy de la Iglesia. Donostia: Euskadiko Filmategia: Festival Internacional de Cine de Donostia-San Sebastián, 1996.

- Dando en los cojones: Eloy de la Iglesia y el populismo radical 1977-1986. En Hopewell, John. El Cine español después de Franco: 1973-1988. Madrid: Arquero, 1989. Pàg. 233-242.

- Ponc, Vicente. Colegas. “Contracampo”, núm. 31 (nov.-dic. 1982), pàg. 69-70.

- Quinquis dels 80: cinema, premsa i carrer. Amanda Cuesta, Mery Cuesta (ed.). [Barcelona]: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: Diputació de Barcelona, DL 2009.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema