Dossier Film (INCLÒS A Germans Taviani)
Els germans Vittorio (1929) i Paolo (1931) Taviani van guanyar l’Ós d’Or a Berlin (201) amb una molt lliure adaptació del “Juli Cèsar” de William Shakespeare (1599) interpretada per presidiaris: Cesare deve morire. La idea de la pel·lícula els va venir després d’assabentar-se de l’existència d’un taller teatral en el centre penitenciari més gran d’Europa, la presó Modelo de Rebibbia (Roma), que allotja en el seu interior a molts dels mafiosos més perillosos del país. Els germans van assistir a la representació d’una sèrie de Cants de l’Infern de Dante (inevitable l’analogia entre l’infern dantesc i l’Infern de les mateixes vides dels presos) i es van convèncer dels enormes dots interpretatius que tenien aquests convictes.
Així doncs, es van presentar davant del director del taller, el dramaturg Fabio Cavalli, amb la proposta de portar a escena (i a la pantalla) l’obra de Shakespeare. El veterà Cavalli va captar les potencialitats que Juli Cèsar tindria entre un repartiment com aquell, i en un escenari com Rebibbia, i ho va assumir com el seu nou projecte. Els actors, seleccionats entre els presos de l’ala de màxima seguretat del recinte (en el seu interior hi ha acusats per delictes d’homicidi, pertinença a organitzacions criminals o contraban d’estupefaents, amb condemnes de diversos anys o de cadena perpètua), van col·laborar immediatament i, com ja va passar amb Dante, van començar a traduir el text als seus respectius dialectes. Aquesta premissa era decisiva per Cavalli, ja que d’aquesta manera aconseguirien una major identificació i immersió dels actors amb el drama que havien d’interpretar.
Els Taviani, per la seva banda, van prendre la decisió fonamental de comptar amb Salvatore Striano, un excel·lent intèrpret amb passat carcerari. Striano (Brutus) va tornar a un ambient que coneixia prou bé, ja que havia complert més de 6 de gairebé 15 anys de condemna (realment eren 14 anys i 8 mesos) que li corresponien per delictes de crim organitzat. L’actor, ja consagrat (se’l pot veure fent gairebé de si mateix a Gomorra [Mateo Garrone, 2008]) era el símbol d’allò que els Taviani buscaven en última instància: la catarsi a través de l’art, “la llibertat absoluta de l’intèrpret davant els lligams de qui viu en una cel·la”.
Striano, gran coneixedor del sistema penitenciari per haver freqüentat també uns quants centres de reinserció de menors, havia superat les seves penes assistint als tallers teatrals organitzats a la presó. Com també van fer molts dels seus companys de repartiment: Cosimo Rega (Casio), el coordinador intern teatral, tancat per tota la vida per homicidi, Giovanni Arcuri (César), o Fabio Rizzuto (l’esclau Estrató que mata a Brutus), que a més a més, va poder participar, ja com a home lliure i de teatre, amb els dos germans cineastes i Nanni Moretti (productor executiu del film) en l’emocionant presentació de Cesare deve morire en un cinema de Roma.
Els magnífics actors que aquí intervenen són els qui sostenen el pes de la pel·lícula i els qui la justifiquen. Cadascun d’ells enriqueix el seu personatge a través de la seva experiència vital.
Torán, Joaquín. César desea ser libre. “Dirigido por”, núm. 427 (nov. 2012), pàg. 28-29.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema