Carcasses

A la filmografia del prolífic Denis Côté, Carcasses apareix com una mena de doble invertit de Les états nordiques, com si el cineasta hagués volgut revisitar els temes i les apostes formals de nou. Recordem que el primer llargmetratge de Côté adopta una trajectòria que el porta de la ficció al documental, sota la forma d’una travessia del territori quebequès que surt de Montreal per acabar a Radisson, a peus d’una presa hidroelèctrica de LG 2. S’inicia, al contrari del seu primer film, com un documental envaït de mica en mica per la ficció, Carcasses considera per la seva banda el territori no com un gran espai per recòrrer, per apropiar-se, sinó més aviat com un espai tancat, definit, on Jean-Paul Colmor, excèntric personatge sobre el que reposa tot el film, s’ha arrelat. Conseqüentment, si la idea de fugida (cap endavant) sobrevola per sobre de Les états nordiques, aquesta resistència sobrevola Carcasses. Colmor apareix en efecte com un resistent, ancorat als seus costums (només cal veure la seva rutina setmanal), impermeable al món modern, fent una barricada del seu singular univers. Al contrari, Christian, l’antiheroi de Les états nordiques,  tracta d’escapolir-se de la societat que l’ofega mitjançant la fugida (ha comès un acte de compassió social inacceptable). Fuig cap al nord i no s’aturarà fins arribar al final, davant la considerable empresa de domesticar la natura del riu La Grande.

La natura salvatge a Les états nordiques, constitueix un espai que permet  Christian aïllar-se, una mena de zona tampó entre el món del que ell fuig i la nova comunitat en la que ell es vol reinserir. Però la presa simbolitza el control del món modern, de la civilització, del conjunt del territori. El destí de Christian està segellat. No triga en trobar-lo. Carcasses procedeix d’una altra manera. Palplantat al seu terreny privat, Jean-Paul Colmor assisteix impassiblement a l’espectacle de la natura que reprèn els seus drets. La vegetació es menja progressivament la ferralleria. Les carcasses dels cotxes, símbol de la civilització tecnicista, es desintegra lentament. El paisatge esdevé post apocalíptic:  els vestigis del paradigma petrolífer es descomponen sota l’efecte d’una ineludible entropia. És en aquest paisatge que sorgeixen quatre trisomies, curiós grup d’exclosos, de marginats alhora que infantils i perillosos (un d’ells està armat) que troben en aquest lloc de salvatgisme menyspreable una calma temporal. A Les états nordiques, Côté ens presenta una humanitat que desafia la natura, mentre que a Carcasses, ens mostra aquesta natura amb tot el seu poder, empassant-se les restes d’una civilització arrogant.

Jean, Marcel. La résistance et la rouille. “24 images”, núm. 142 (juin-juil. 2009), pàg. 55.