Brute Force

Brute Force ve llastrada per dos problemes de base que, sorprenentment, no inhabiliten el resultat final. Per imposició de Mark Hellinger -que va recolzar a Dassin a tot moment, però que com tenia por de la teòrica absència de comercialitat de la pel•lícula, va prendre les seves «precaucions»- els empresonats eren tots encantadors -calia buscar la identificació del públic-, i es van afegir al final els absurds flashbacks dels presoners amb l'objectiu anteriorment indicat. Però aquests problemes -i algun addicional, com poden ser el plantejament excessivament explicatiu dels diàlegs o la utilització com a contrapunt del personatge del metge, en els quals potser Dassin pugui tenir la seva part de culpa al marge de Richard Brooks, el guionista- no impedeixen que Brute Force sigui una excel•lent pel•lícula i el model en el qual s'han acabat basant gairebé tots els films de presons rodats amb posterioritat, la qual cosa inclou títols tan dispars com The criminal (Joseph Losey, 1960) i Le trou (Jacques Becker, 1960). Quines són les qualitats del film que permeten que defectes tan obvis resultin oblidables en el balanç final? En primer lloc una realització extraordinàriament vigorosa, que donava fe de la capacitat de Dassin per expressar la violència en la pantalla. El film comença amb uns plans de situació i de seguida el rellotge marca les sis del matí, hora en la qual els reclusos són obligats a aixecar-se. La mort d'un pres indica que la violència ja existeix a la presó i és prèvia a la que tindrà lloc en les seqüències finals. El responsable d'aquesta mort -d'aquesta violència- és el capità Munsey (Hume Cronyn), veritable cap de la presó en l'ombra, que el seu objectiu és convertir-se en l’alcaid de la presó, per a això necessita que l'actual sigui rellevat, i ja té a punt un pla que li permetrà aconseguir el lloc que tant anhela alhora que satisfer les seves “necessitats” personals.

Però naturalment, la presó de Westgate -el títol de porta de l'oest pot permetre o suggerir alguna curiosa interpretació?- és necessàriament un microcosmos del món de fora dels murs de la presó, i la lluita pel poder que s'estableix en el seu interior no sembla que pugui ser molt diferent de la qual s'estableix en la resta de llocs i països. Vegem les forces que estan en acció: d'una banda un alcaid amb bona voluntat, però de discutible eficàcia, que es queixa que no sabrà què fer el dia que hagi de deixar la presó. Per una altra, el seu possible substitut, el cap dels guardians, de nom capità Munsey, les teories del qual que els febles han de morir per assegurar la supervivència dels forts semblen extretes de les preconitzades per Hitler i els seus coreligionaris uns anys abans. I el que decideix, qui realment posseeix el poder, des del començament, planteja molt clarament la seva forma de pensar: no vol embolics ni dificultats. Però sobretot no vol que se li molesti. La seva amenaça a l’alcaid és taxativa: si existeix algun tipus de problema, canviarà a tot el personal, la qual cosa equival a dir que Munsey prendrà el relleu.

El fet que a la presó existeixi el doble del personal permès no sembla ser alguna cosa que pugui amoïnar-li. És evident que, tot i que aquests plantejaments generals puguin ser extrapolats i generalitzats, Dassin mai perd de vista que és en una presó i que dins d'aquests murs és on es desenvolupa la història. I curiosament encara que el debat ideològic hauria d'establir-se entre l’alcaid -actual i futur- i Joe Collins (Burt Lancaster), de fet el lloc d'aquest últim és ocupat pel metge del penal i, alhora, altemativa ideològica per al plantejament nazi de Munsey. Però el doctor és un borratxo, partidari de la paciència i de la comprensió, i per tant algú en qui no pot confiar la societat, mentre que Munsey confia cegament en la disciplina i està fermament decidit a imposar la llei i l'ordre. Però enfront de l'ordre de Munsey estan les regles de la presó i elles obliguen al fet que Wilson, el delator (James O'Rear), qui ha informat a Munsey, rebi el seu càstig. Com Wilson coneix igualment les lleis de la presó sap que ha arribat la seva hora i intenta inútil i patèticament que algú li ajudi, alguna cosa que fins al propi Munsey li nega.

Encara que només sigui per l'escena de la mort de Wilson, Dassin hauria d'ocupar un lloc important en la història del setè art. La forma com està rodada és magistral, i la força i la violència que desprenen les seves imatges, suggerint, no mostrant, dóna bona prova de l'extraordinari art de Dassin. De fet, en pantalla amb prou feines es veu la violència. El “xivato”, que sap que morirà, és envoltat per companys que, tallant-li el pas amb els bufadors, li condueixen inexorablement a la màquina, que l’aixafa en un indiscutible accident presenciat per una gran quantitat de testimonis, entre els quals destaca l'absència de Joe, que s'ha preparat la coartada anant a parlar amb el metge. Feroç denúncia dels mètodes i les ideologies totalitàries, Brute Force aconsegueix el seu punt àlgid en l'esclat del motí que, intel•ligentment, Dassin fa coincidir amb el moment en què a través del megàfon s'anuncia la destitució de l’alcaid i la seva substitució per Munsey. Dassin aconsegueix una cosa fonamental, però alhora notablement difícil: que l'intent de fugida de Joe, que hauria de servir perquè Munsey aconseguís el poder, s'acaba convertint en un motí contra el sàdic guardià en el que participen tots els empresonats. Tota aquesta part final és excepcional des del moment en què Joe, sabent que algú li ha traït, tracta d'esbrinar qui és el delator, fins que, ferit de mort, aixeca a Munsey per sobre del seu cap i el llança als reclusos, que immediatament s'abalancen contra ell.

Castro, Antonio. Jules Dassin: un cineasta poco y mal conocido. “Dirigido por”, núm. 381 (sept. 2008), pàg. 48-54.