Brief Encounter

La cuidada posada en escena és l’altre pilar sobre el que se sustenta el film, ple d’elements simbòlics que farceixen la tapisseria, com deia Hitchcock, entre la Laura i l’Alec. L’estació de Milford és l’escenari (transicional com la relació dels protagonistes) on es desenvolupa la part més decisiva. Un escenari que alhora engloba tres, cadascun amb el seu valor icònic i simbòlic.

La cafeteria: lloc públic a on la Laura i l’Alec han de guardar les aparences i a on comença i acaba la seva aventura. Interior plenament il·luminat, sense cap racó d’ombra on amagar-se, es constitueix en el regne de l’atzar: serà aquest el que faci que l’Alec, metge, sigui allà just quan sigui necessari per extreure la brutícia de l’ull de Laura, i serà l’atzar, ara burlaner, el culpable de la inoportuna aparició de la Dolly Messiter (Everly Gregg), que amb la seva presència nega a la parella dels darrers minuts d’intimitat abans del definitiu comiat.

És també el lloc on se’ns presenten els personatges, gradualment i de forma aparentment trivial, per centrar-me primer en els secundaris: el policia Albert (l’entranyable Stanley Holloway) i la propietària de la cafeteria, la Myrtile (Joyce Carey); tanmateix, la seva situació guarda cert paral·lelisme amb la parella protagonista, ja que com aquests també intenten mantenir el seu romanç en secret, tot i que no ho aconsegueixen per les seves caricaturesques discussions a través de la barra. Enmig d’un d’elles, un discret tràveling aïlla els protagonistes, asseguts silenciosos a una taula del racó. Quan la Dolly entra al recinte, s’intercanvia el punt de vista amb un salt d’eix que situa la càmera darrera la taula en contrapicat: això té una funció narrativa (introdueix la dinàmica del pla- contraplà a la conversa que seguirà) però també emfàtica, ja que marca l’inici de la història central de la pel·lícula.

Un cop l’Alec s’hagi marxat, es produeix la desaparició de la Laura (explicada com temptativa de suïcidi 80 minuts després): al tornar, entra empetitida a la cafeteria pel fons de l’enquadrament, ocupant la part inferior del pla (en primer terme) la tassa de té i la capellera de la Dolly, agegantada respecte a la Laura. La presència de la quotidianitat, de la qual ha pretès escapar, queda marcada de forma esclafant amb aquests dos elements.

El pas subterrani: negatiu fotogràfic de la cafeteria, l’amagatall on tots dos tracten de fer-se un petó com nens, il·luminat sòrdidament i amb llargues ombres projectant-se de manera ominosa: un estil que recorda, gairebé inevitablement, al propi del cinema negre, gènere habitat per fugitius. Un lloc amagat on s’instal·la el desig inconfessable, coherentment situat sota terra.

L’andana: si la cafeteria era l’espai de l’atzar (i l’aparença) i el túnel el del desig, l’andana és el de la llei, simbolitzada pel rígid horari dels trens que condiciona les vides de l’Alec i la Laura: el temps imposa una tirania representada pel gran rellotge de l’estació, dominant diversos plans. Un rellotge-baròmetre és el regal que el Fred (Cyril Raymond), el marit de la Laura, vol tenir: l’afany obsessiu i paranoic per mesurar el temps i clima encaixa amb la codificada i típica actitud anglesa, just aquella de la que la Laura es comença a separar. Una de les escenes en aquesta andana comença amb la parella passant davant del guàrdia Albert, que mira el seu rellotge immediatament: la unió d’uniforme i rellotge materialitza la llei que ni l’Alec ni la Laura s’atreveixen a transgredir en aquest espai.

Tot continuant amb aquest anàlisi escenogràfic, la llar de la Laura i en Fred se’ns presenta en un pla dominat visualment pel barret del marit en primer terme (com la tassa de té a la cafeteria) i sonorament per les veus d’ell i els seus fills: la casa queda instituïda així com l’emplaçament, no de la seguretat, sinó de la rutina matrimonial consagrada a la família. Els llocs oposats seran el llac del parc i la casa de l’embarcador on l’Alec i la Laura viuen els moments més gratificants de la seva curta relació: el desig satisfet, fins a cert punt.

Moreno Cantero, Ramón. David Lean. Madrid: Cátedra, 1993.