Boyhood

Posem per cas 1988-2014 ó 2002-2013. Els vint-i-sis anys del primer arc temporal circumscriuen la carrera de Richard Linklater fins al dia d’avui, les seves disset pel•lícules de ficció, a les que s’haurien d’afegir com a mínim diversos curts, un documental i diferents treballs televisius. El segon període és el dels dotze anys de rodatge de Boyhood, rodatge que en realitat li va ocupar tan sols 39 dies al llarg d’aquest arc temporal en què va poder filmar unes altres nou pel•lícules, entre les quals s’inclouen alguns dels seus títols més emblemàtics: School of Rock (2003), Before Sunset (2004) i Before Midnight (2013), A Scanner Darkly (2006), etc. Òbviament totes aquestes pel•lícules s’hagin contagiat del projecte de Boyhood, malgrat que aquest amb prou feines ocupés tres o quatre dies de rodatge cada any. I viceversa: que Boyhood sigui a la vegada el reflex i la síntesi de la carrera del seu director en aquests anys. Els nens de la seva nova pel•lícula bé podrien haver participat a School of Rock  o a The Bad News Bears (2005); al pare que interpreta Ethan Hawke no seria difícil veure’l a la pell dels instructors de música o beisbol encarnats per Jack Black i Billy Bob Thornton en aquelles pel•lícules; i el tema del temps, del fet que aquesta etapa de la carrera de Linklater estigui també definida pels nou anys que trobem entre cadascun dels tres Before...

En el documental de Gabe Klinger, Double Play: James Benning and Richard Linklater (2013), parlant del projecte de Boyhood, en aquell moment (primera meitat de 2013, aquest inclòs), Benning comenta que el que és interessant no és només veure com creixen els nens, sinó també veure com va creixent el mateix director. Linklater li respon que, bé, els nens poden créixer però que “nosaltres” ens fem grans. Està bé que aquesta conversa la mantinguin dos vells amics molt preocupats pel reflex cinematogràfic del pas del temps (les diferents versions de One Way Boogie Woogie, Casting a Glance, North on Evers, en el cas de Benning; la trilogia de Before... en el cas de Linklater). Però en realitat, per molts precedents que li vulguem buscar, res s’assembla a i res anticipa un miracle com el de Boyhood. Podem buscar referents en el terreny del documental, des de les Up Series de Michael Apted, l’exemple canònic, fins a Hoop Dreams, de Steve James. En la ficció els exemples són igualment nombrosos: Antoine Doinel, Harry Potter! Però Boyhood és una altra cosa; posats a imaginar, seria alguna cosa així com la combinació de les Up Series amb Eastenders: el documental-riu i el serial que, amb els seus mateixos protagonistes, es perllonga al llarg de diverses dècades.

Parlant de la seva última obra, Linklater no es cansa de descriure-la com “una pel•lícula d’època realitzada en el present”. L’aporia defineix a la perfecció l’ambició del projecte que, en la seva combinació de contraris, no resulta inèdita en la carrera del cineasta d’Austin. De la mateixa manera que Waking Life i A Scanner Darkly eren pel•lícules rotoscopiades, això és, dibuixada a sobre d’una filmació amb actors reals, Boyhood podria considerar-se com una ficció rotoscopiada sobre un documental. La ficció són els pares que interpreten Ethan Hawke i Patricia Arquette i el deus ex machina que imposa unes peripècies i un destí als seus personatges. El documental el representarien els nens que, en el curs de la pel•lícula, esdevenen adolescents (Ellar Coltrane i Lorelei Linklater) i, per sobre de tot, aquelles profundes el•lipsis que separen cada episodi i cada període de rodatge: aquell fora de camp en el qual els nens creixen fins al moment en què la càmera els reprèn perquè el temps imprimeixi la seva petjada indeleble a les imatges.

Pena, Jaime. Rotoscopiar el tiempo. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 30 (Sept. 2014), pàg. 20.