Born in flames

El radicalisme de Lizzie Borden

Un imaginari futur postrevolucionari és filmat des d’una perspectiva feminista i radical a Born in flames. Fruit de la impaciència política però també d’un entusiasme col·lectiu, Born in Flames denuncia la desigualtat de gènere i qüestiona les dinàmiques de poder. Considerat un clàssic del cinema afro-futurista.

[...] Deu anys després d'una revolució socialdemòcrata pacífica, el descontentament continua latent quan les dones s'adonen del poc que han guanyat. A Nova York, emissores de ràdio femenines com Phoenix i Ràdio Regazza emeten una mescla de notícies underground, rock pesat i sons punk. [...]. Les oficines de Ràdio Regazza i Phoenix són arrasades, però els diferents grups de dones s'uneixen ara per a sabotejar els mitjans de comunicació controlats pel partit, robar camions i equips de telecomunicacions i crear una nova emissora mòbil Phoenix-Regazza.  

En antena, Isabel i Mel prometen que "la revolució és un procés d'alquímia, convertirà la merda en or", com a Centre. Born in Flames és un rar exemple de cinema polític que no descarta el plaer per a preservar la seva integritat. També té la seguretat i el saber fer d'emprar el seu petit pressupost amb gran imaginació i estil. Evidentment inspirada en les recents pel·lícules de bandes nord-americanes, i en l'ús repetit de Nova York com a teló de fons d'imatges futuristes del declivi de la societat, l'evocació buidada que fa Lizzie Borden de la ciutat de malson del futur renuncia als extravagants efectes especials d'alguna cosa com Bladerunner. La Nova York contemporània es converteix en l'escenari d'un futur al·legòric, els personatges i les preocupacions del qual són recognoscibles en el present.  

Fent de la necessitat virtut, la pel·lícula recorre en gran manera a l'efecte de baix cost: l'ús de primers plans dramàtics, una banda sonora inspirada i un muntatge frenètic. La banda sonora contrasta poderosament el reggae, el rock pesat i la música punk de les emissores de ràdio amb el suau argot del rap de carrer novaiorquès i la propaganda del Big brother dels mitjans de comunicació controlats pel Partit. El resultat és una gran sensació d'energia i moviment, potenciada pels ràpids creuaments entre les diverses faccions de dones, la vida als carrers i les activitats dels fidels al Partit. A partir del que al principi sembla un collage bastant aleatori, els talls transversals acaben per construir una imatge del procés real de canvi polític: el pas de la desunió a la unitat. L'alternança de vídeo i cinema, de cinéma véritè i narrativa, crea també una tensió productiva. Això implicaria que el món polític de la pel·lícula és tant un reportatge documental de situacions existents com una fantasia del seu possible resultat futur. 

Políticament, Born in Flames depèn d'una espècie de sistema de signes en el qual les diferents posicions són recognoscibles a l'instant. Radio Regazza és majoritàriament blanca i tendeix al nihilisme punk; Phoenix Ràdio és negra i cerca l'autoajuda; l'Exèrcit de Dones és de lesbianes radicals, majoritàriament negres, cada vegada més preocupades per l'acció militant i l'internacionalisme; els redactors del diari del Partit són blancs, intel·lectuals de classe mitjana que adopten una línia reformista gradual d'acord amb la socialdemocràcia governamental. Totes les seves posicions canvien al llarg de la pel·lícula. [...] 

Born in Flames és tant un repudi del reformisme de la política partidista masculina convencional com de les divisions -racials, sexuals i intel·lectuals- del moviment feminista. Al final, les dues línies d'atac conflueixen. Al cap i a la fi, el sectarisme i les tàctiques de guerrilla no són ni nous ni peculiarment femenins. En certa manera, Born in Flames es deixa seduir pel seu propi ímpetu i els seus models cinematogràfics. L'eufòrica explosió final de violència, i la seva reivindicació del joc de rols radical, es converteix en una solució inevitable, producte del propi impuls narratiu de la pel·lícula més que un suggeriment polític seriós. És aquesta alquímia cinematogràfica d'allò més plaent? 

Barrowclough, Susan. Born in Flames A: Monthly Film Bulletin. Regne Unit, 1983. Vol. 51, Iss. 601 pàg. 42 - 43 

Anonymous. Born in Flames A: Positif, Paris juliol / agost 1983 Iss. 269/270 pàg. 85 [Consultable a: Born in Flames - Screen Studies Collection - ProQuest 

Bradshaw, Peter. Born in Flames review – subversive spirit of 80s agitprop lives on A: The Guardian Maig de 2021 [Consultable a: Born in Flames review – subversive spirit of 80s agitprop lives on | Film | The Guardian]  

Brody, Richard. The political science fiction of “Born in Flames” A: The New Yorker, febrer de 2016 [Consultable a: The Political Science Fiction of “Born in Flames” | The New Yorker]  

Bronski, Michael. New Queer Cinema: The Director’s Cut A: Cineaste, Nova York, tardor de 2013 Vol. 38 Iss: 4 pàg. 70-72 [Consultable a: New Queer Cinema: The Director's Cut - Screen Studies Collection - ProQuest]  

Huber, Christoph. Whatever Happened to Lizzie Borden? A: Cinema-scope. Març, 2018 Vol. 74 [Consultable a: You searched for whatever happened to Lizzie Borden - Cinema Scope (cinema-scope.com)] 

Jaehne, Karen. Born in Flames A: Film Quarterly Berkeley, estiu de 1984 vol. 37 Iss. 4 pàg. 22-24 [Consultable a: BORN IN FLAMES - Screen Studies Collection - ProQuest] 

Judge, Maureen ; Spring, Lori. An interview with Lizzie Borden A: CineAction. Primavera, 1987. Iss. 8 pàg. 69 – 76.  

Shreir, Daniella. Lizzie Borden, films de flammes A: Cahiers du Cinéma França, desembre de 2022. Iss. 793 pàg. 80 – 82  

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema