Dossier Film (INCLÒS A Terry O'Neill)
Blow Up és la imatge canònica sobre “l’acte fotogràfic”, segons la idea de Philippe Dubois de la fotografia com inseparable de la seva enunciació, com a experiència d’imatge i objecte totalment pragmàtic. Tractant-se d’un fotògraf-voyeur, sembla obligat recórrer a la teoria lacaniana sobre el voyeurisme, “de la mirada com a objecte a”, en la qual el subjecte s’identificava amb la seva pròpia mirada. Efectivament, el film mostra la mirada del fotògraf, però no dóna a l’espectador el plaer de veure-hi amb aquesta mirada, ni d’identificar-se amb ell, com passa en tants altres films de Hitchcock i de manera molt particular a Rear Window (Alfred Hitchcock, 1954).
El fotògraf de Blow Up és un espectador que obliga a construir el procés de l’espectador i, en aquest sentit, s’obre a una representació de l’abisme. A través de la seva càmera creu veure i en realitat no veu, o si es prefereix, només capta allò fugitiu. Els seus “blow up”, els seus engrandiments, són tan necessaris dins del muntatge de la ficció com inútils, i al final només contempla la seva pròpia derrota. En propietat, és com Thomas l’obscur, el personatge de Blanchot que mesclava la mirada amb l’objecte de la mirada i que era penetrat “en forma d’imatge en el moment en què aquella mirada era considerada com la mort de tota imatge” en paraules del mateix Blanchot.
Convocat per la simulació del parc, Thomas (David Hemmings), el fotògraf, acabarà llançant la càmera pels aires i dissolent-se en el buit, en aquella massa informe moguda per una coreografia de sorolls i moviments de les fulles dels arbres (aquella “bellesa del vent movent-se entre els arbres” que reclamava Griffith pel cinema). De la imatge fotogràfica al cine no hi ha res més que una passa. En aquest compost inextricable d’imatges brutes i de formes mentals que és el cinema, preval en la seva essència la mateixa consideració que entre el realisme i el fantàstic. Febre de realitat i fantasmagoria a la qual al·ludia André Bazin en el seu cèlebre article “Ontologia de la imatge fotogràfica” (1945), que il·lustra amb precisió aquesta obra mestra de Michelangelo Antonioni.
Reflexió sobre la naturalesa il·lusòria de la imatge, sobre la mort de l’art, sobre el caràcter inaferrable del real, sobre la mirada i la prosa del món... Blow up és tot això i és, a més a més, una exuberant lliçó de cinema per a l’aventura estètica d’un espectador que vulgui abandonar la seva condició de mut consumidor d’imatges.
Font, Domènec. Michelangelo Antonioni. Madrid: Cátedra, 2003.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema